Contrades en silenci: Los Tal i Los Mores

Com d'efímera és l'existència d'allò que fem a la Terra. Entestats com estem en deixar la nostra empremta al món, oblidem que si hi ha alguna cosa que ha de sobreviure per a sempre és, precisament, el planeta que ens dóna vida i ens acull. I quina manifestació més genuïna que la natura per a recordar-nos-ho?

Raúl, als afores del Tormo, el 27 de juny de 2012

Vam estar per primera vegada a Los Tal i a Los Mores el 27 de juny de 2012. Conduírem fins al Tormo atrets per una ruta arrajanda pel grup excursionista del poble, el Camet, que havia estat batejada com PR-Las Masías. L'objectiu era visitar els masos de la vall de la rambla de santa Anna, entre Sucaina i Lludient. Era prompte de matí i el cel estava enterbolit. Nogensmenys, la calor dels primers dies de l'estiu ja es deixava sentir ben d'hora.

Ens va costar d'arribar a Los Tal una bona estona. Primer vam trobar el corral d'Alberto i, més endavant, ja per la vall del barranc de Matamoros, el mas del Navarro. La sensació era de soledat, de solitud. Allà no hi havia ningú. Tanmateix, donava la sensació que els qui se n'havien anat, no ho havien fet amb la intenció de no tornar mai més. Al Navarro, mig en ruïnes, hi havia dues ampolles damunt d'una prestatgeria. Tornàrem el 8 de febrer de 2014 i encara hi eren. Algú les va agafar, però, entre aquesta data i el 29 de setembre d'enguany, quan férem la darrera visita, per ara, a aquesta contrada tan singular.

El corral d'Alberto, entre el Tormo i el Navarro,

aquell ja llunyà matí del 27 de juny de 2012

Pablo, amb la videocàmera, davant del mas 

del Navarro, el matí del 27 de juny de 2012.

Mas del Navarro, el 27 de juny de 2012

Ampolles a una prestatgeria

del mas del Navarro, un fred

matí d'hivern, el del 8 

de febrer de 2014

Mas del Navarro, diumenge 29 de setembre de 2019 

Interior del mas, amb les ampolles vistes

el 2012 i el 2014 ja desaparegudes

Però tornem enrere, a l'estiu d'enguany ha fet set anys. Ens iniciàvem en un país per a nosaltres completament desconegut. Feia temps que practicàvem el senderisme junts, havíem visitat llocs abandonats, però cap com aquest. En girar un revolt, als nostres peus, vam veure la silueta ruïnosa de Los Tal. Què gran, hi vaig pensar. Il·luminat pels rajos d'un Sol que havia triomfat sobre els núvols, el llogaret restava silenciós davant de nosaltres i ens convidava a que descobrírem els seus secrets. Restes del que ens va semblar un molí, alguna gerra trencada, fenc i palla. Pedres caigudes, sostres esfondrats, bigues desfetes. I una espesa vegetació que feia temps que ja s'engolia a poc a poc allò que dècades abans havia estat la llar de desenes de persones a les que un dia se'ls feu ja impossible sobreviure en aquest país. Només un magatzem, amb plaques solars i antenes, protegit per un fil d'aram, ens va fer tornar a la realitat present. Tanmateix, ningú del nostre temps hi era en aquell poble aleshores.

Raúl arriba a Los Tal, el 27 de juny de 2012

El carrer principal de Los Tal, aquell mateix dia

Interior d'un dels edificis de Los Tal, el 2012

Los Tal, aquell matí del 8 de febrer de 2014

Carrer principal de Los Tal, el matí del 29 de setembre de 2019

Interior d'un dels edificis del mas

Interior d'un edifici ja fotografiat l'any 2012. A data

del 29 de setembre de 2019 continuava pràcticament igual.

Travessàrem un prat sense ben bé saber si era el camí correcte. El camí ample es feu estret, i més estret, i encara més. A ponent portàvem la Corralissa, que ens mirava des de l'altra banda de la vall. Mentre, nosaltres pujàvem cap al nord, i després cap a l'est, entre bancals desolats i un pinar erràtic. Entràrem a Los Mores poc abans del punt del migdia, quan el Sol de juny castigava els nostres caps des del punt més elevat del firmament. Allà hi eren, les eres i els corrals del poble. Girar el cantó i trobar l'escola, el frontó, les cases, la plaça. Cada vegada que l'hem visitat, amb tristesa hem vist com aquest poble cau i cau i cau, i en un parell de dècades serà poc més que un munt de ruïnes al mig del no-res. Al mig d'una contrada farcida de gent ara fa cent anys, amb centenars d'ànimes que la poblaren i de les quals només queden ja tènues recors dels qui, cada vegada en són menys, foren protagonistes d'aquell temps.

L'escola de Los Mores el 2012,

quan encara conservava un tros de teulat

Frontó de Los Mores l'any 2012

Vista de Los Mores mentre travessàvem el llogaret,

cap al migdia del 27 de juny de 2012

Més habitatges de Los Mores tal com els trobàrem el 2012

Interior d'una de les cases de Los Mores, el 2012

Anna observa Los Mores, amb l'escola

del poble a l'esquerra, l'any 2014

Interior de l'escola de Los Mores, l'any 2014

Panoràmica de Los Mores des de la banda de dalt

del mas, el matí del 29 de setembre de 2019

L'escola de Los Mores, que ja ha perdut tot el sostre,

el 29 de setembre de 2019

Interior d'un dels habitatges fotografiats l'any 2012.

A data del 29 de setembre de 2019, el sostre s'havia

acabat d'ensorrar i ja no vam poder entrar a dins

Una porta oberta, a Los Mores

La plaça de Los Mores, amb dues cadires a la

dreta, que esperen el retorn dels veïns a la fresca

Les excursions que vam fer en 2014 i 2019 acabaren a Los Mores. I des d'allà, marxa enrere per on havíem vingut. El 2012, però, continuàrem cap al mas de Prats, cap al d'Espelleta, cap al pou de la Caldera, l'Artejuela, Los Gabites, ... . Fou, segurament, la part més intensa del camí. Però tot açò ja són figues d'un altre paner. Mentrestant, la natura continua el seu camí i engoleix tot allò que els éssers humans deixaren enrere cada vegada fa més temps.