El vocabulari de la natura: GISCA

Aquesta setmana incorporem uan nova paraula al nostre particular vocabulari de la natura. I és que tot i estar ja en temps de primavera, les temperatures no acompanyen massa i ens retornen a l'hivern. És per açò que hui anem a parlar-vos de la 'gisca'. Tant el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) defineixen aquest terme com a "aire molt fred". 

D'aquesta manera, és quan ens colpeja una airada ben gelada amb tota la seua fúria quan notem la presència de la gisca. Al fil d'açò, val a dir que el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) assenyala que aquesta paraula és pròpia de Sort, i de l'àrea del Pallars. Tanmateix, no explica res sobre el seu origen. És doncs Jud Jacob qui, en un article publicat l'any 1915 a la revista Romania, apunta a que el seu origen podria estar relacionat amb el mot provençal gisclet, "vent gruixut". Així mateix, Joan Coromines, al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, relaciona la 'gisca' pallaresa amb la 'bispa' del Rosselló, "aire fred, viu". També diu que en llengua aragonesa, en contacte amb el català del Pirineu, existeix el terme bisca, que vol dir el mateix. Totes aquests mots vindrien, al remat, del basc biz, "bufar", segons apunta defensa Cejador (1927).

Pel camí de Fondarella a Sidamon, un dia d'hivern

ens va colpejar amb contundència la gisca.

Més al sud, al Camp de Tarragona, el DCVB també documenta 'briscanya', "vent fi i fred que se sent de manera especial en sortir d'un lloc calent", que igualment pareix compartir la mateixa etimologia. És el cas, endemés, de 'bispanya', recollit a Vinaixa, a les Garrigues (Prats, Cervera i Manent, 2008).

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

CEJADOR, Julio (1927). Origen del lenguaje y etimología castellana. Madrid: Editorial Hernando.

COROMINES, Joan (1995). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, v. 9. Barcelona: Curial Edicions Catalanes.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat 

JACOB, Jud (1915). Butlletí de diactologia catalana. Romanie, v.44, n.115, p. 289-294.

PRATS, Joan, CERVERA, Joan i MANENT, Albert (2008). Lèxic de meteorologia popular de les Garrigues. Juneda: Fonoll.