Almedíjar - Arc de l'Alfara - Pedres de Cullera - Pic Cullera - Pic de la Reflexió - Coll Torres - Coll d'Aín - Font Mentirola - Font de la Parra - Corral de Juan Vicente - Almedíjar

Aquesta setmana us proposem una excursió per la serra d'Espadà. En ella caminem sobretot pels termes d'Almedíjar i de l'Algimia de Almonacid, tot i que també trepitgem breument el d'Aín. El punt central de la ruta és la pujada al pic Cullera que, amb una altura de 977 msnm, és la segona cota més elevada de tot el recorregut.

Panoràmica des del cim del pic Cullera. En primer terme, 
al fons de la vall, està Almedíjar. Més enllà veiem els 
pobles del Palància i al fons queda la Calderona.

La ruta comença a Almedíjar, al peu de la carretera CV-200. Des d'allà eixim en direcció est, cap a la rambla d'Almedíjar. Just abans de travessar-la pel punt on s'uneix amb el barranc de La Foquía, girem cap a l'esquerra en direcció a la partida del Vall. Segons explica Carme Barceló, el topònim del poble deriva de l'àrab al-majasir, "els llogarets". També prové de l'àrab el nom del barranc de La Foquía, concretament del terme fawqiya, que vol dir "de dalt", tal com apunta Natividad Nebot.

Carretera CV-200, a l'entrada d'Almedíjar

Desviament cap a l'esquerra en direcció a la partida del Vall. A la dreta queda la rambla d'Almedíjar. Per davant ens creua el barranc de la Foquía.

Caminem per la partida del Vall, situada a la part baixa del poble, en direcció nord-est.

Vista d'Almedíjar des del Vall. Hi destaca l'esglésiadedicada a la Mare de Déu dels Àngels. A l'extrem esquerre de la imatge queda la inconfusible Rodana.

En aplegar al punt on el camí creua la rambla, tenim l'opció de girar a l'esquerra i tornar novament a Almedíjar. Tanmateix, continuem recte durant uns metres més, per la vora de la rambla d'Almedíjar, fins a fer cap a l'arc de l'Alfara, aqüeducte que creua aquest curs d'aigua.

Rambla d'Almedíjar

Camí cap a l'arc de l'Alfara

Arc de l'Alfara

Una altra perspectiva d'aquest aqüeducte

En acabant de contemplar-lo, desfem el camí recorregut fins que trobem el desviament per a tornar a Almedíjar. Entrem al poble pel carrer Acequia i, cap al nord-est, avancem cap al carrer Barrio, deixant la bassa del Lugar a la dreta. Finalment, ens incorporem al camí de Los Pinos.

Entrant a Almedíjar

Carrer a Almedíjar

Camí de Los Pinos

Amb aquesta via no tardem massa en arribar al pou Casicas, situat junt a la zona recreativa de Los Pinos, a tocar de la rambla d'Almedíjar.

Pou Casicas, amb la data de l'any 1984

Zona recreativa de Los Pinos

El camí de Los Pinos continua en la mateixa direcció una vegada hem ultrapassat aquests dos punts. Ara bé, tenim d'estar atents perquè la cosa canvia en passar per l'aqüeducte del barranc de Cullera, situat en el punt on aquest torrent fa cap a la rambla d'Almedíjar. És ací quan el camí tira cap a l'esquerra i es converteix en el de Los Majadales.

Camí de Los Pinos

Aqüeducte del barranc de Cullera. La construcció antiga,  de pedra, ha estat reparada amb materials moderns.

Camí de Los Majadales

Caminem ara cap al nord, remuntant el barranc de Cullera. Un centenar de metres més enllà, en havent guanyat un poc d'altura, el camí de Los Majadales torna a menar cap al nord-est, i nosaltres amb ell. Envoltem per la part superior el molí Nuevo.

Camí de Los Majadales

Poc després de deixar-lo enrere, arribem a un encreuament. En aquest punt hem de continuar l'excursió per la via de l'esquerra, que és la que es correspon amb el camí de Los Majadales. Amb ella, de seguida comencem a guanyar altura. A mà dreta tenim el barranquet de l'Arquillo.

Camí de Los Majadales

Quan canviem de vessant, se'ns revela la partida de Cullera, conreada. I més enllà, amb majestat, s'eleven cap al cel els cingles que sostenen les pedres de Cullera. Pareix impossible però, durant l'excursió, vam albirar a diverses persones trescant per eixos passos verticals impossibles i desafiant, sense cap classe de protecció, les lleis de la gravetat.

Camí de Los Majadales

Novament, el camí de Los Majadales, que ara anava cap al nord, fa un canvi de rumb i ens duu cap al sud. Per poc de temps és, però. I és que, de seguida, pareix que vulga menar cap a l'est.

Paisatge des del camí de Los Majadales

És ara quan l'hem d'abandonar momentàniament per a mamprendre la pujada cap al pic Cullera. Així doncs, a mà esquerra i sense marcar, arranca un corriolet que puja ràpid pel vessant de la muntanya que separa les pedres de Cullera del pic. El camí té poca pèrdua al haver-hi algunes fites de pedres que l'assenyalen més endavant, tot i que és cert que dubtem en algun punt.

Desviament cap a l'esquerra

Senda de Cullera

Un altre punt d'aquesta via

Vista de les pedres de Cullera

Panoràmica cap a la banda d'Almedíjar

Senda de Cullera

Detall d'unes pedres amuntegades a tocar de la senda

Vista del cingle de les pedres de Cullera

La pujada és constant, ara en ziga-zaga, ara al recte, però no té massa dificultat. Tal vegada la major problemàtica està a la zona alta del barranc de l'Obrero. Abans de creuar-lo travessem un punt on més val que no mirem cap a l'esquerra, però la cosa no va més enllà. Paga la pena la privilegiada vista que tenim dels cingles del Cullera.

Senda de Cullera

Barranc de l'Obrero

En havent passat aquest barranc, l'ascensió s'accentua i cal estar-hi atents. La senda pareix que haja de seguir cap a l'oest. Tanmateix, quan acabem la pujada, trenca cap al nord per tal d'evitar el pas pel cingle.

Senda de Cullera

La senda, poc abans d'arribar a les pedres de Cullera

Ultrapassat aquest darrer obstacle, en efecte, el camí s'enfila cap a l'oest per la plana que forma el cim de les pedres de Cullera. Des d'aquest punt, a uns 815 msnm, tenim una vista magnífica cap a la banda d'Almedíjar. També és molt bona la imatge del pic Cullera, que queda a l'est, i del massís del pic Espadà, el cor de la serra que trepitgem. Endemés, veiem algunes restes de murets de pedra seca que podrien ser de l'època de la Guerra civil espanyola.

Paisatge des de les pedres de Cullera

El pic Cullera des de les pedres de Cullera

Una altra panoràmica des de les pedres de Cullera

Ruïnes a les pedres de Cullera

Més ruïnes en aquest cim

Després de gaudir de la panoràmica, enfilem l'ascensió cap al pic Cullera. Ens reincoporem al camí que portàvem, que mena cap a la capçalera del barranc Medio. Pot ser que pensem que ens estem allunyant del pic Cullera, però no és així. Aquesta senda per on transitem va a buscar el camí de Los Majadales, que ens va per dalt.

Senda de Cullera

El pic Cullera, a la dreta, des de la senda

Per la capçalera del barranc Medio

Poc més enllà l'enganxem i ens hi incorporem cap a la dreta. Davant de nosaltres queda ja el pic Cullera, a tocar. Fiquem fil a l'agulla i, en cosa de cinc minuts, ja hi som dalt, a 977 msnm. Si des de les pedres de Cullera la vista era magnífica, des d'ací encara ho és més. Segons apunten Alcover i Moll al Diccionari Català-Valencià-Balear, el nom d'aquesta muntanya prové de l'àrab qolla, "cim", amb el sufix -air, evolució de l'acabament llatí -ariu. Amb tot, gaudim del plaer d'estar per sobre de la contornada i desfem els nostres passos pel camí de Los Majadales fins a arribar al punt on l'havíem retrobat.

Camí de Los Majadales

Des del pic Cullera, vista cap a Almedíjar

La carena que mena des del pic Cullera cap al nord

Una altra panoràmica des del pic Cullera

Pic Cullera

Ara hem de continuar per ell, en direcció nord i lleugerament cap a l'est. Bàsicament hem de seguir la carena que uneix el pic Cullera amb un altre que s'eleva fins a vora 1.000 msnm. Del seu nom ara en parlarem. La senda és fàcil i ens costa uns deu minuts aplegar a la cota més elevada de tota l'excursió.

Camí de Los Majadales

El camí, de pujada

El mapa de l'Instituto Geográfico Nacional d'Espanya anomena aquesta muntanya "Pico Refición". A falta de nom tradicional, almenys nosaltres no l'hem pogut trobar, i per la seua importància geogràfica, ja que ací s'ajunten els termes d'Almedíjar, Aín i l'Algimia, els autors del mapa espanyol agafaren com a topònim el de la partida de La Refición, que és el nom de la zona que cau dins de la jurisdicció d'Almedíjar, com ja adverteix l'autor del blog Goterris. Perfectament podríem anomenar-lo pic de la Reflexió, atès que a la banda d'Aín és aquest el nom de la partida. En qualsevol cas, ambdós paraules tenen el mateix origen etimològic. Nosaltres, per allò que tenim necessitat els éssers humans de ficar-li nom a les coses, li diem pic de la Reflexió.

Vista des del pic de la Reflexió

Una altra perspectiva des d'aquesta muntanya

Caseta al peu del cim

De tornada a l'excursió, al peu del cim del pic de la Reflexió trobem una caseta en ruïnes. La passem i comencem a baixar amb el camí de Los Majadales. Perdem altura ràpidament mentre contemplem el massís de l'Espadà, que cada vegada queda més a prop, i l'alt de la Ibola. Després, però, entrem en una zona de bosc que ens tapa la visió.

El camí de Los Majadales. Des d'ací veiem tot el tram que ens falta per a arribar al coll d'Aín, que és per on passa la pista i agafarem el camí de la Ibola.

Camí de Los Majadales

L'alt de la Ibola, en primer terme, amb el coll Torres, o de la Dona, o de Paquito de la Eugenia al seu peu.

Així continuarem fins a fer cap, no molt més tard, al coll Torres, o de la Dona, o de Paquito de la Eugenia. En aquest punt hi ha alguns ametllers perduts. També naix ací el barranc de la font Calenta, o de la Ibola, que va a desaiguar a la rambla d'Almedíjar.

Coll Torres, també conegut amb el nom de coll de la 
Dona o coll de Paquito de la Eugenia, on fan frontera
l'Algimia i Aín. En la imatge, la part aïnenca.

L'altra banda del coll Torres, cap al Palància.

Continuem pel camí de Los Majadales alguns metres més, mentre pugem el desnivell que ens separa del camí de la Ibola, al qual eixim a l'altura del coll d'Aín. Ara cal anar cap a l'esquerra, en direcció a la solana de l'Espadà i la partida Mentirola.

Camí de Los Majadales

El camí de la Ibola en deixar enrere el coll d'Aín i baixar cap a la Mentirola per la solana de l'Espadà

Ens espera un llarg tram pel camí de la Ibola, en direcció a ponent. El topònim d'aquesta via prové de la partida de la Ibola, o Ivola, al terme d'Aín. També dóna nom a una font, i al coll que separa la serra d'Espadà valencianoparlant, que cau a la banda d'Artana i d'Onda, de la que parla castellà i mira cap a Jérica i Segorbe. Segons Antonio Delgado, a Nuevo método de clasificacion de las medallas autónomas de España (1873), el terme deriva d'un preromà *ib-ola, "cosa de riu". D'ací, ib- fa referència a l'aigua mentre que -ola fa referència a la pertinença, de la mateixa manera que a artes-ol/artes-ola, "veí o relatiu al poble d'Artesa, a la Plana Baixa".

Paisage cap a l'oest des del camí de la Ibola

Perdem altura a poc a poc per un entorn dominat per les sureres. Després de passar per la capçalera del barranc de la font Mentirola, fem cap a un encreuament. Nosaltres hem de seguir per la via de l'esquerra, que és la de la Ibola i continua amb la baixada. No tardem en trobar novament el barranc de la font Mentirola. Si agafem un corriolet que va paral·lel al barranc, de seguida farem cap a la font Mentirola, que està tapada per la vegetació, molt abundat. Allà mateix veurem també una làpida commemorativa en memòria d'una persona morta l'any 1999.

La font Mentirola, tapada per la vegetació

Làpida en record d'una persona que va faltar l'any 1999

En acabant, tornem al camí de la Ibola. A la dreta, dalt de nosaltres, veiem el corral d'Orenga, que ha estat utilitzat darrerament com a abellar. Bancals mig perduts d'ametllers queden a banda i banda del camí.

Vista del corral d'Orenga

Camí de la Ibola

Al cap d'uns deu minuts apleguem a una altra cruïlla. Ací hem d'abandonar el camí de la Ibola, que segueix recte cap al coll de la Nevera. Nosaltres trenquem cap a l'esquerra, tot canviant de direcció cap a l'est, i continuem la baixada. Ara menem, amb la pista d'Almedíjar, cap al barranc d'Espadà, o de l'Agua Negra. En el punt on el travessem trobem la font de la Parra.

Pista d'Almedíjar

Font de la Parra

Detall de l'aigua que raja de la font de la Parra

En havent-la ultrapassat, continuem per la pista d'Almedíjar cap a l'oest. Encara baixem un poc més. Finalment, creuem un barranquet que baixa del coll de l'Erizo, o de la tia Eugenia, per l'ombria de Villar. A partir d'aquest punt, el camí comença una pujada prou ràpida cap al coll del Carrascal.

Pista d'Almedíjar

Pujada cap al coll del Carrascal

Després de guanyar-lo, la pista d'Almedíjar, que ara tira cap al sud-oest, torna a fer-nos baixar, en aquesta ocasió per tal de travessar el barranc Malo, que naix no massa lluny d'allà. Mentre perdem altura, a mà esquerra, veiem una caseta abandonada que encara està en prou bon estat.

Coll del Carrascal

Pista d'Almedíjar

Caseta

Detall de l'accés a aquesta construcció

Creuem el barranc Malo amb la pista d'Almedíjar. Ens espera, en acabant, una altra pujada, aquesta vegada cap al corral de Juan Vicente. Durant l'ascensió, passem pel costat de la caseta de Gonzalo de la Churra, en ruïnes.

En creuar el barranc Malo, la pista  d'Almedíjar guanya novament altura

Caseta de Gonzalo de la Churra

Com comentàvem, la pujada acaba en arribar al corral de Juan Vicente, o de La Sierra, o de Miralles, que queda a mà esquerra.


Dues vistes del corral de Juan Vicente, també conegut amb els topònims de corral de Miralles o corral de La Sierra

Després, iniciem una llarga baixada per les partides del Rincón de Osuna i Corral de Faustino. Tota l'estona anem per la pista d'Almedíjar. Poc abans d'arribar al coll de l'Algímia, comencem a guanyar un poc d'altura.

Pista d'Almedíjar

Aquesta via, ja dins del terme almedixà

Just abans de fer el coll, girem cap a l'esquerra, abandonem la pista i ens incorporem al camí de l'Algímia a Almedíjar. L'itinerari, marcat com a PR, baixa cap a Almedíjar en paral·lel al barranc de La Foquía. Durant una bona estona, les pedres soltes fan incòmode el camí. Tanmateix, a mesura que descendim, la senda millora, i fins i tot conserva l'empedrat en algun punt. Mentrestant, albirem el poble d'Almedíjar, que cada vegada està més a prop.

Camí de l'Algimia a Almedíjar

Des del camí, panoràmica cap a Almedíjar, que es  veu al fons de la vall. Inconfusible també la silueta del castell de la Rodana. Des d'ací dalt, el topònim del barranc de la Foquía, "de dalt", té tot el sentit del món. 

Almedíjar des del camí de l'Algimia

Tram empedrat d'aquesta via

Al cap d'una mitja hora de senda, el camí de l'Algimia a Almedíjar travessa el barranc de La Foquía i, de seguida, fa cap a la pista de la bassa Alta. Amb aquesta via, que se superposa al camí de l'Algímia, recorrem els darrers centenars de metres que ens separen del poble.

Barranc de la Foquía

Camí de l'Algimia a Almedíjar

Preludi de primavera en la primera quinzena de febrer

Vista d'Almedíjar des del camí de l'Algimia

Entrada a Almedíjar

Entrem a Almedíjar per la part alta i recorrem els seus carrers fins al punt on havíem iniciat l'excursió, on també la donem per acabada. I per últim, ací teniu el seu enllaç a Wikiloc.

Comentaris

  1. Una excursió molt bonica i sempre agradable. Només una consulta, la toponímia d'on l'has treta? perquè hi ha alguns topònims molt interessants que no coneixia com el "camino de los Majadales".

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, bones! Doncs la toponímia d'aquesta excursió l'hem treta de les planimetries de l'Instituto Geográfico Nacional, del mapa de la serra d'Espadà del Tossal Cartografies, i dels visors de l'Institut Cartogràfic Valencià i de l'Instituto Geográfico Nacional. A banda, com a complement, hem consultat 'Toponímia aràbiga del País Valencià' de Carme Barceló i "Toponomia del Alto Mijares y del Alto Palancia: estudio etimológico" de Natividad Nebot. Crec que no em deixe cap font més... .

      Suprimeix
    2. Veig que anem a les mateixes fonts llevat que jo el llibre de Barceló no el tinc. Ho deia pel "camino de los Majadales" que al nomenclator de l'ICV apareix com a "camino de Cullera" que sembla un nom més lògic pujant a la Piedra Cullera.
      Jo normalment és del que més em fie.

      Suprimeix
    3. Podria ser que tingues raó. Los Majadales queden per baix del pic Cullera i "camí de Cullera" pot tindre més lògica. Però és que en aquests temes de la toponímia, al final no saps a quina font atendre't. Si no et conta la gent del poble de primera mà els noms de lloc, llevat de desconfiar del mapa de l'Instituto Geográfico Nacional, poca cosa més certa queda... .

      Suprimeix

Publica un comentari