Vallabriga - Monestir de santa Maria d'Ovarra - Calbera - Penya Subit - Tossal Pla - Calbera - Ermita de santa Maria de la Quadra, o de Carrera - Monestir de santa Maria d'Ovarra - Vallabriga
Aquesta setmana us proposem una excursió circular per la banda aragonesa de la comarca de la Ribagorça, en el confí del territori catalanoparlant de la Franja. Comença i acaba al poble de Vallabriga, i en ella visitem el monestir de santa Maria d'Ovarra i l'ermita de la Quadra, passegem per Calbera i pugem a la penya Subit i al tossal Pla. En total, poc més de dèneu quilòmetres de dificultat variable on barregem pistes, carreteres, sendes i corriols amb tres pams de vegetació.
Comencem la ruta a l'església de sant Esteve del poble de Vallabriga, un edifici inaugurat l'any 1920 i que substitueix un temple anterior, romànic, ubicat al cementeri i que es va esfondrar al segle XIX. La van restaurar en la dècada del 1980, eliminaren la volta i substituïren el teulat per una coberta d'uralita a dues aigües.
Des d'allà eixim cap a l'est i travessem el poble. L'origen del seu topònim ha estat motiu de discussió acadèmica. Marco, a l'obra Atlas de prehistoria y arqueología aragonesas (1980), va defensar que l'etimologia de Vallabriga és celta, i que la paraula conté el sufix -briga, "fortalesa". En aquesta mateixa idea insistiren Nadal i Prats (1982), a Història de la llengua catalana: dels orígens al segle XV. En canvi, Coromines, tot i que en un primer moment va subscriure l'etimologia celta de Vallabriga, a l'Onomasticon Cataloniae rectificà i assenyalà que prové del llatí valle aprīca, "vall assolellada".
Només començar la marxa, de seguida passem pel llavador i, en acabant, tirem cap a la dreta pel camí de Calbera.
Aquesta via baixa cap al fossar en direcció sud i, quan hi arriba, gira cap a l'est, una seguida que ja no abandonem.
Malgrat les solsides, el camí de Vallabriga a Calbera, que va paral·lel al barranc de la Ribera, és fàcil de resseguir.
Endemés, no tarda en confluir amb la pista asfaltada, única via d'accés per a vehicles de tot tipus fins a Vallabriga. I és que la carretera aprofita el traçat de l'antic camí de Calbera des d'aquest punt per a baixar, pràcticament, fins al fons de la vall que forada el riu Isàvena. Tanmateix, quan la pista comença a fer ziga-zagues, el vell camí, esborrat, tira recte avall. Nosaltres, però, seguim amb el recorregut modern que, en cosa de dos minuts, ens aboca a la carretera A-1605, o de Lasquarri a Vilaller.
Ens incorporem a la carretera cap a la dreta, però només durant uns metres ja que, de seguida, travessem a l'altra banda i ens reincorporem al camí de Vallabriga a Calbera. Aquesta via avança ara cap al nord. Passem per un costat la reixa que impedeix el pas de vehicles pel camí. En un minut, ja hi som al peu del riu Isàvena, el nom del qual segons Joan Coromines estaria vinculat a l'arrel is-, possiblement basca, "lloc aigualós o humit". Travessem aquest curs d'aigua pel pont d'Ovarra, reconstruït el 1978 després de la riuada de 1963. Vet ací un altre topònim amb la mateixa ascendència, basca, vinculat amb harri, "pedra", i d'ací "forat entre pedres" en referència al congost.
A l'altra ens espera el monestir de santa Maria d'Ovarra. La primera notícia que ha arribat als nostres dies sobre aquest important centre religiós de la Ribagorça data de l'any 874 i apareix a un cartoral d'un altre monestir destacat de la contrada, el de santa Maria d'Alaó. Un apunt d'aquell fa referència als monjos establerts a "Uvarra". Unes dècades després, l'any 947, el comte Bernat I de Ribagorça, que també ha estat conegut amb el nom d'Unifred, va donar a l'abat i als monjos d'Ovarra una vinya al poble de Calbera. De fet, aquest sobirà de la Ribagorça fou soterrat al monestir, i també volgué descansar eternament entre els seus murs la seua dona, Toda d'Aragó.
Tanmateix, d'aquesta època no en queda res, i tots els edificis que estan ara dempeus van ser construïts a partir del segle XI. Segurament açò siga conseqüència de la ràtzia encapçalada per Abd-al-Malik, que va arribar a la Ribagorça l'any 1006. Com apunta Martínez Díez al seu Sancho III el Mayor: rey de Pamplona, Rex Ibericus (2007), pot ser que la presència islàmica a l'entorn d'Ovarra es mantinguera alguns anys, però acabà abans del 1012 atès un document datat del 6 d'agost d'aquell any i escrit al mateix monestir de santa Maria d'Ovarra.
Ja al segle XIII el monestir va estar sota la protecció de la baronia d'Espés, i baix la tutel·la dels Mur al segle XVI. De mitjans d'aquesta darrera centúria és el palau prioral, en ruïnes, impulsat pel prior Pere Mur. A partir d'eixe moment, començà una llarga decadència, que s'accentuà al segle XIX. L'any 1872 es va esfondrar part de l'església de santa Maria.
Després de contemplar les restes supervivents de l'antic monestir, que també podeu visitar per dins si coincideix que és obert, continuem l'excursió per la vora de l'església de sant Pau. Per allà mateix mena cap al sud-est el camí de Vallabriga a Calbera, que ara comença una llarga i decidida ascensió cap a la segona localitat. En efecte, per la partida del Vedat, iniciem una pujada relativament exigent per una via ben marcada. El camí de Vallabriga a Calbera ascendeix entre parets de pedra seca que el delimiten i, quan ja portem uns quinze minuts des del monestir, ens recompensa l'esforç amb unes vistes privilegiades aigües avall de l'Isàvena.
Al remat, trenta-cinc minuts després d'haver eixit del monestir de santa Maria d'Ovarra, arribem a un encreuament al peu del cementeri de Calbera. Al fons, veiem ja el poble. És per açò que ens desviem momentàniament de la nostra ruta i visitem Calbera, on hi destaquen l'església de sant Andreu i el castell, que domina la localitat. El temple està documentat des del segle XII tot i que l'edifici actual és fruit de reformes posteriors, la darrera dels anys '80 del segle XX. Fins i tot la porta d'accés és hui dia diferent de l'original. La primigènia serveix ara per a entrar a la sagristia. Pel que fa a la fortalesa, amb el pas del temps es va convertir en habitatge, l'anomenada casa Castell, ara en ruïnes.
Més tard tornarem a passar per Calbera, però ara cal que girem cua de nou fins al peu del cementeri. Allà, a mà dreta, arranca una sendera en direcció nord. Al principi, tot i que guanyem altura, la pujada no és massa exigent.
Tanmateix la cosa canvia uns deu minuts més tard, quan davant de nosaltres apareix el gran roc que conforma la penya Subit. Aleshores iniciem un ziga-zaga que, ràpidament, ens fa salvar un desnivell d'uns setanta-cinc metres. Al remat, fem cap al cim de la penya Subit, a poc més de 1.400 msnm.
Aquesta sendera encara continua un centenar de metres cap al nord. Al final acaba abruptament en el cingle, des d'on tenim una bona vista del monestir de santa Maria d'Ovarra i de Vallabriga, que paren uns quants centenars de metres per baix de nosaltres. Estem a la porta del congost d'Ovarra i, allà mateix, ens trobem amb uns quants isards que, en adonar-se de la nostra presència, fugen per passos impossibles per a l'ésser humà.
En acabant de gaudir de les vistes, girem cua cap al cim de la penya Subit. Des d'allà, en direcció est, arranca una sendera poc clara marcada amb algunes fites. El camí, que a vegades pareix desaparèixer, ens endinsa per un bosc i l'envolta pel seu límit meridional.
En cosa de deu minuts, la senda ens aboca a un prat dividit en pletes. Travessem el prat en direcció a l'est, passant diverses parets de pedra seca fins que, a mà esquerra i un poc per dalt de nosaltres, veiem les ruïnes d'un corral.
És aleshores quan ens hem de fixar que, de l'altra banda, naix un corriolet que tira cap al sud/sud-est. És poc evident els primers metres però després ja apareix més marcat i, finalment, ens deixa en un collet.
Ens desviem un moment cap a la dreta per a pujar al cim del tossal Pla, de poc més de 1.500 msnm.
Després, retornem a la senda, que continua cap al sud / sud-oest per la partida de la Rosada. El camí, que no té pèrdua, baixa decididament cap al sud-oest. Després, en un colze, tomba de manera brusca cap al sud-est, mentre no deixem de baixar més i més. La muntanya pelada i rocosa ens abandona, i ara tornem a un paisatge de bosc poc frondós.
No hem de badar en aquest punt perquè el camí que duem no ens retorna a Calbera, on ja hem estat una estona abans. Ens porta, en canvi, cap al barranc de sant Serni, i el remunta en direcció a la creu de Bonansa. Per això, ens desviem a la dreta per un viarany molt poc marcat que, de seguida, es fa pràcticament impossible de seguir. A pesar que per ací passa un camí segons els mapes cartogràfics, la veritat és que s'ha perdut completament i és molt difícil avançar. Tanmateix, la certesa de saber que anem bé ens fa baixar entre arbres, pel cingle, fins que a quinze metres per baix de nosaltres veiem un altra via més ampla, que pensem que és la que va de Calbera cap al barranc de sant Serni. Per això, segurament, aquest tram tan complicat es pot evitar si s'agafa algun altre desviament més endavant al que nosaltres no vam arribar.
Al remat, arribem fins a aquesta via, molt millor marcada i, al cap d'uns cinc minuts, retornem al poble de Calbera. Tornem a travessar-lo, passem novament per davant de la seua església, i ens incorporem, cap a l'esquerra, a la carretera de Calbera.
Amb ella, perdem un poc d'altura i no tardem gens en arribar al punt on enllaça amb el camí de Calbera a Castrossit. Per allà hem de continuar. Tanmateix, avançar-hi no ens és gens fàcil. Fa poc que ha plogut i el terra s'ha convertit en un fanguejal impracticable. De totes maneres, el paisatge solcat pel barranc de Castrossit, amb la visió d'aquest poble al fons, compensa les dificultats per a passar-hi.
Uns centenars de metres més enllà de la cruïlla entre la carretera de Calbera i el camí de Castrossit, travessem el barranc de Pegà. De seguida, a mà esquerra, agafem una sendera que s'eleva ràpidament per damunt del camí. Passem una tanca, que està oberta, i entrem en un camp.
Si continuem en direcció est, tardem un parell de minuts en arribar a l'ermita de santa Maria de la Quadra, o de Carrera. Aquest és un temple vertaderament singular. Començaren a construir-la durant el segle XII, tanmateix mai l'acabaren. Havia de tindre tres naus i només va ser bastida la septentrional i el cos de la central. Reformat l'interior al segle XVIII, és emprat des de la centúria següent com a pallar i corral. L'altar, molt senzill, consisteix en una fornícula oberta a la paret que conté una imatge de reduïdes dimensions de sant Antoni de Pàdua, l'altra de les advocacions del santoral a la qual hi està dedicat. Dalt del nínxol hom ha dibuixat una creu al fresc.
En acabant, retornem per on havíem vingut fins al camí de Calbera a Castrossit. L'agafem durant uns metres però ben prompte l'abandonem.
I és que ens desviem a la dreta per un camí que baixa a travessar el barranc de Castrossit. Es nota que aquesta via, que primer tira cap a l'oest, després cap a l'est i finalment cap al sud-oest, està molt menys trepitjada que el camí de Castrossit.
Mentre perdem altura, comencem a escoltar la remor de l'aigua del barranc. El travessem a peu pla per un gual. A l'altra banda, el camí continua per una zona ombrívola. Si la gelada era present encara sobre l'aigua dels tolls de la solana, ací que és ombria el terra encara està cobert per un mantell blanc, tot i ser les dotze i mitja del migdia tocades.
A poc a poc, guanyem altura per un camí que avança en paral·lel a les torres d'una línia elèctrica. El barranc de Castrossit queda enfonsat a la vall mentre que Calbera para per damunt de nosaltres. En cosa de mitja hora, arribem al punt culminant de l'ascensió. Veiem novament el territori de l'Isàvena, que s'obre pas per a vessar la seua aigua a l'Èsera.
Comencem a baixar i no tardem en enllaçar amb el camí de Morens a Calbera, una vegada ja hem abandonat la seguida de les torres elèctriques. Tirem cap a l'esquerra i baixem de nou al peu del barranc de Castrossit. El creuem i decidim parar allà mateix per a fer un mosset.
Una vegada hem recarregat les forces, tirem en paral·lel a aquest curs d'aigua per a eixir a buscar la carretera de Calbera. Una vegada enllacem amb ella, la seguim cap a la dreta durant uns pocs metres, fins arribar al següent revolt.
En aquest punt arranca un camí que mena cap al nord per la partida de la Roureda. Al començament no acaba de ser del tot evident, però a mesura que avancem es marca més i més. Anem en paral·lel al riu Isàvena.
A poc a poc, el camí perd altura i nosaltres amb ell. També comença a desaparèixer quan ens endinsem en una zona on travessem alguns barranquets que tiren cap al fons de la vall. Amb tot, arriba un punt, ja a la part baixa de la partida del Vedat, on és pràcticament impossible continuar. Per sort, algú, fa temps, va marcar la seguida correcta amb uns senyals blaus i blancs. Encara així, és molt complicat passar per la vegetació abundant i també perquè el camí s'ha solsit en alguns punts.
Al remat, trobem una canonada que també ens ajuda a no desorientar-nos. I, finalment, eixim a un prat a peu de riu. Allà, mig engolida per la natura, hi ha un borda en ruïnes. De la construcció hi destaca una finestra del segon pis, emmarcada per un arc apuntat.
En acabant, acabem de travessar el prat. És evident que el camí, en aquest punt, pràcticament ha desaparegut. La paret de la muntanya pareix inestable i, per l'altra banda, duem ben empegat el riu Isàvena.
En cosa d'uns deu minuts des de deixar enrere la borda, arribem a un xicotet bosc a tocar del riu. El travessem i, de sobte, fem cap a un camp de futbol que forma part de l'alberg annex al monestir de santa Maria d'Ovarra.
Des d'ací, on parem novament per a agafar forces, sols ens queda tornar sobre les nostres petjades cap a Vallabriga. Per tant, creuem el pont d'Ovarra, anem a buscar la carretera de Vallabriga i, amb ella, pugem fins al poble. Al principi de la ruta, havíem fet un tram pel camí vell, ara però seguim la carretera fins al final. Una vegada a Vallabriga, donem per acabada l'excursió.
Vista des del camí de Vallabriga a Calbera
Església de sant Esteve de Vallabriga
Altar major del temple, amb imatges en miniatura de sant Esteve, la Mare de Déu i el Cor de Jesús
Només començar la marxa, de seguida passem pel llavador i, en acabant, tirem cap a la dreta pel camí de Calbera.
Per Vallabriga, amb el llavador del poble a l'esquerra
Camí de Vallabriga a Calbera
Cementeri de Vallabriga. En aquest punt estava l'església
que va desaparèixer a les acaballes del segle XIX.
Malgrat les solsides, el camí de Vallabriga a Calbera, que va paral·lel al barranc de la Ribera, és fàcil de resseguir.
Camí de Vallabriga a Calbera
El camí cap a Calbera en trobar la moderna pista que comunica Vallabriga amb la vall
Pista de Vallabriga, en haver-se separat del camí vell
Vista de l'entrada al congost d'Ovarra
Carretera de Lasquarri a Vilaller, o A-1605
Ens incorporem a la carretera cap a la dreta, però només durant uns metres ja que, de seguida, travessem a l'altra banda i ens reincorporem al camí de Vallabriga a Calbera. Aquesta via avança ara cap al nord. Passem per un costat la reixa que impedeix el pas de vehicles pel camí. En un minut, ja hi som al peu del riu Isàvena, el nom del qual segons Joan Coromines estaria vinculat a l'arrel is-, possiblement basca, "lloc aigualós o humit". Travessem aquest curs d'aigua pel pont d'Ovarra, reconstruït el 1978 després de la riuada de 1963. Vet ací un altre topònim amb la mateixa ascendència, basca, vinculat amb harri, "pedra", i d'ací "forat entre pedres" en referència al congost.
El camí de Vallabriga a Calbera. El pont
d'Ovarra sobre l'Isàvena queda a mà dreta.
Riu Isàvena
Tanmateix, d'aquesta època no en queda res, i tots els edificis que estan ara dempeus van ser construïts a partir del segle XI. Segurament açò siga conseqüència de la ràtzia encapçalada per Abd-al-Malik, que va arribar a la Ribagorça l'any 1006. Com apunta Martínez Díez al seu Sancho III el Mayor: rey de Pamplona, Rex Ibericus (2007), pot ser que la presència islàmica a l'entorn d'Ovarra es mantinguera alguns anys, però acabà abans del 1012 atès un document datat del 6 d'agost d'aquell any i escrit al mateix monestir de santa Maria d'Ovarra.
Ja al segle XIII el monestir va estar sota la protecció de la baronia d'Espés, i baix la tutel·la dels Mur al segle XVI. De mitjans d'aquesta darrera centúria és el palau prioral, en ruïnes, impulsat pel prior Pere Mur. A partir d'eixe moment, començà una llarga decadència, que s'accentuà al segle XIX. L'any 1872 es va esfondrar part de l'església de santa Maria.
Antic molí fariner a tocar del riu Isàvena que ha estat convertit en alberg per a grups de jóvens
Església de santa Maria d'Ovarra
Absis d'aquest temple
Ruïnes del palau prioral, del segle XVI
Església de sant Pau d'Ovarra
Façana de l'església de sant Pau d'Ovarra. Mentre que la de santa Maria estava reservada a la comunitat del monestir, possiblement aquest temple era usat pels fidels de la contrada, que anaven a oir missa
Arribat el segle XX, el monestir de santa Maria d'Ovarra va sofrir també en primer a persona els estralls de la Guerra civil espanyola. Tot i que a l'expedient referent al terme de Beranui, municipi en el qual està el conjunt, de la causa general iniciada després del conflicte per la dictadura franquista no hi diu res en particular sobre Ovarra, certament la imatge de la titular, del segle XIV, va resultar danyada, malgrat que va poder ser restaurada. També va desaparèixer el retaule major, d'estil gòtic tardà, que cremaren. Només una taula sobre sant Pau es va salvar de l'incendi i ara la conserven a Barbastre. Igualment es va perdre durant la Guerra civil espanyola una làpida romana que havia estat al monestir almenys des del 1772 i que fou duta a Barbastre entre 1907 i 1921. Segons expliquen Orduña i Velazar a Noticias viejas y nuevas sobre la inscripción de Obarra (CIL II 5840) de l'any 2012, el text deia "P(ublius) · Aurelius / Tempestivos Aurelio · Tanne- / paeseri · patri / et · Asterdumari ·matri / her(es) · d(e) · s(ua) · p(ecunia) · f(aciendum) · c(uravit)". L'emplaçament original de la làpida hauria estat un desaparegut castell de la rodalia del qual no se sap la ubicació exacta, malgrat que hi ha autors que n'indiquen d'algunes.
Absis de l'església de santa Maria d'Ovarra en una imatge de primeries del segle XX
Volta de canó de l'església de santa Maria d'Ovarra en una imatge de l'any 1904
Altar major de l'església de santa Maria d'Ovarra, en una imatge anterior a 1936
Tomba de Ramon de Peralta i Espés, almirall de la Corona d'Aragó i canceller de Sicília. Data de mitjan segle XIV i va estar-hi al monestir de santa Maria d'Ovarra fins a primeries del segle XX, quan fou venuda. Ara és a Glasgow i forma part de The Burrell Collection.
Font: D'art (1987)
Detall del cap del sepulcre de Ramon de Peralta i Espés
Font: Wikimedia
El camí de Vallabriga a Calbera en deixar enrere el monestir de santa Maria d'Ovarra
Camí de Vallabriga a Calbera
Un altre tram del camí, cobert per fullarasca
Un bassot en primer terme i, de fons, el cementeri de Calbera
El camí de Vallabriga a Calbera, amb el segon poble ja al fons
Entrada a Calbera
Església de sant Andreu de Calbera
Carrer a Calbera
Començament de la senda
Panoràmica cap a l'oest. Veiem el poble de Vallabriga, i de muntanyes i partides, de dreta a esquerra: la Croqueta, coronada pels tossals del Pradinaso i del Fenil; al fons, la muntanya de Vallabriga i, més enllà, el massís del Turbó; i cap a migdia els contraforts de la Serra i del Cuaderco.
Mirada cap al sud des de la senda
El camí en arribar a la penya Subit, que és aquest roc gran que tenim just al davant
Cim de la penya Subit, a poc més de 1.400 msnm.
Vista aèria del monestir de santa Maria d'Ovarra i del poble de Vallabriga
Vista del congost d'Ovarra
Començament del camí
Camí que uneix la penya Subit amb el tossal Pla
Pleta
Ruïnes d'un corral
És aleshores quan ens hem de fixar que, de l'altra banda, naix un corriolet que tira cap al sud/sud-est. És poc evident els primers metres però després ja apareix més marcat i, finalment, ens deixa en un collet.
Corriol
Camí cap al tossal Pla
El massís del Turbó vist des del cim del tossal Pla
Des del tossal Pla, cap al sud
Camí de la Rosada
Aquesta via ens ofereix una gran vista cap al sud
També quan gira cap a l'est tenim bones vistes
El camí de la Rosada, molt tapat
Un poc més endavant, el pas és més fàcil
Els dos camins, a prop ja del lloc on s'uneixen
Camí de la Rosada
El camí, a uns metres de Calbera
Llavador de Calbera
Calbera
Carretera de Calbera
Camí de Calbera a Castrossit
És migdia i la solana continua gelada
Uns centenars de metres més enllà de la cruïlla entre la carretera de Calbera i el camí de Castrossit, travessem el barranc de Pegà. De seguida, a mà esquerra, agafem una sendera que s'eleva ràpidament per damunt del camí. Passem una tanca, que està oberta, i entrem en un camp.
Barranc de Pegà
Camí cap a l'ermita de santa Maria de la Quadra
Si continuem en direcció est, tardem un parell de minuts en arribar a l'ermita de santa Maria de la Quadra, o de Carrera. Aquest és un temple vertaderament singular. Començaren a construir-la durant el segle XII, tanmateix mai l'acabaren. Havia de tindre tres naus i només va ser bastida la septentrional i el cos de la central. Reformat l'interior al segle XVIII, és emprat des de la centúria següent com a pallar i corral. L'altar, molt senzill, consisteix en una fornícula oberta a la paret que conté una imatge de reduïdes dimensions de sant Antoni de Pàdua, l'altra de les advocacions del santoral a la qual hi està dedicat. Dalt del nínxol hom ha dibuixat una creu al fresc.
Ermita de santa Maria de la Quadra, o de Carrera
Interior del temple
Una altra perspectiva de l'interior
Façana meridional d'aquesta ermita
Altar de l'ermita de santa Maria de la Quadra
En acabant, retornem per on havíem vingut fins al camí de Calbera a Castrossit. L'agafem durant uns metres però ben prompte l'abandonem.
Camí de Calbera a Castrossit
Desviament cap a la dreta
Cap a l'oest, de baixada al barranc de Castrossit
Últim tram dels descens
Mentre perdem altura, comencem a escoltar la remor de l'aigua del barranc. El travessem a peu pla per un gual. A l'altra banda, el camí continua per una zona ombrívola. Si la gelada era present encara sobre l'aigua dels tolls de la solana, ací que és ombria el terra encara està cobert per un mantell blanc, tot i ser les dotze i mitja del migdia tocades.
En paral·lel al barranc de Castrossit
El barranc de Castrossit en el punt on el creuem
Camí en travessar el barranc
Camí
Trepitgem la freda blancor de l'hivern
Panoràmica de Calbera
Vista cap a Vallabriga
Camí
Camí
Camí de Morens a Calbera
Barranc de Castrossit
Dinant junt al barranc
Camí cap a la carretera de Calbera
Carretera de Calbera
Començament del camí
Camí per la partida de la Roureda
A poc a poc, el camí perd altura i nosaltres amb ell. També comença a desaparèixer quan ens endinsem en una zona on travessem alguns barranquets que tiren cap al fons de la vall. Amb tot, arriba un punt, ja a la part baixa de la partida del Vedat, on és pràcticament impossible continuar. Per sort, algú, fa temps, va marcar la seguida correcta amb uns senyals blaus i blancs. Encara així, és molt complicat passar per la vegetació abundant i també perquè el camí s'ha solsit en alguns punts.
El camí, un poc tapat
El camí, pràcticament desaparegut
El riu Isàvena des del camí
Camí
Borda
Camí
En paral·lel a l'Isàvena, ja molt a prop del monestir
de santa Maria d'Ovarra, que ja havíem visitat abans
Camp de futbol
L'església de santa Maria d'Ovarra amb la llum
de les tres de la vesprada d'un dia de desembre
Últim tram de la pista de Vallabriga, amb el poble de fons. Abans l'havíem evitat agafant el camí vell.
Entrada a Vallabriga
Per a acabar, ací teniu l'enllaç a Wikiloc d'aquesta eixida, amb el desig que la gaudiu igual que ho vam fer nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada