Una llengua emmascarada pels notaris

Fa poc més d'un any vam aprofitar una publicació sobre la vida i obra del poeta Isidoro Peris Gómez (Onda, la Plana Baixa, 1893 - Onda, la Plana Baixa, 1964) per a fer un repàs sobre com la llengua dels valencians havia estat arraconada pel castellà, en un procés que començà a primeries del segle XVI, entre les classes dominants, i culminà al llarg de la centúria passada, quan faltaren els últims ciutadans del País Valencià que eren unilíngües en el nostre idioma. 

En aquella ocasió ficàrem el focus en l'expansió del castellà en l'àmbit literari valencià. Ara, però, traslladem la mirada al paper que jugaren els notaris a l'hora de castellanitzar les relacions privades en el nostre país. I és que, a grans trets, podem dir que els notaris catalans i valencians anteriors al segle XVI usaven sobretot el llatí i, en menor mesura, el català. A partir d'aleshores, començaren a aparèixer de manera puntual escriptures en castellà, sovint lligades a nobles i eclesiàstics. Tanmateix, representaven un percentatge molt discret al costat dels textos redactats en llatí i en català. 

Protocol del segle XV conservat a l'Arxiu Municipal de València. El text de la imatge és en llatí.
Font: Joanbanjo

Tot va canviar, però, després de la Guerra de Successió. Els notaris catalans i valencians assumiren la tradició castellana i aragonesa d'emprar preferentment la llengua vernàcula, i abraçaren el castellà per ser el nou idioma únic de la Monarquia Hispànica dels Borbons. En conseqüència, el català fou proscrit en aquest àmbit. La mateixa sort tingué el llatí, que va perdre molt de pes en poc de temps.

Felip l'Animós, primer Borbó entronitzat a Madrid, cap per avall a la Paeria de Cervera, a la Segarra
Font: Enric

Un altre quadre de Felip l'Animós cap per avall, aquest a Xàtiva, a la comarca de la Costera

Aquest trencament tan sobtat va comportar que els notaris, adeptes al nou règim instaurat a l'antic Regne de València, que ara havia estat reduït a província de Castella, feren grans esforços per emmascarar tot allò que sonava a valencià. Hem localitzat dos exemples palmaris d'aquest fet al protocol del notari Felipe Marzal, de Castelló de la Plana, corresponent als anys 1728-1732 i que, sota la signatura 3.668, és conservat a l'Arxiu del Col·legi del Patriarca de València. 

El primer exemple apareix en l'escriptura de compravenda d'una heretat al terme de Castelló de la Plana, feta el 24 de maig de 1729 (ACPV. Fons notarials, 3.668, f. 41v-43r). El notari explica que un dels testimonis presents en l'acte signarà perquè sap escriure: "...firmo uno de dichos testigos que lo fueron Bautista Uget alpargatero, y Thomas Vilaroig labrador, vesinos de dicha Villa...". La negreta en el nom de Bautista Uget és nostra, atès que aquest testimoni signà del seu punt i lletra com a "Batiste Uged", cosa que fica de manifest que el notari Felipe Marzal havia castellanitzat els noms dels participants en l'atorgament de l'escriptura. 

El segon exemple, que encara és més flagrant, apareix en les últimes pàgines del protocol, que corresponen al testament que atorgà el primer de gener de 1733 un tal Jaume Montañés, llaurador, que també era de Castelló de la Plana (ACPV. Fons notarials, 3.668, f. s/n). Ací usem d'entrada la versió valenciana del nom, Jaume, atès que és la que empra el mateix Felipe Marzal en fer l'esborrany del testament. En aquest sentit, agafà en valencià els apunts per a redactar-lo, però la versió oficial la va fer en castellà, on evidentment ja hi figurava el nom de Jayme Montañés. Igualment, Christofol Montañés i Nicolau Montañés passaren a ser Christoval Montañés i Nicolás Montañés. Així, aquest notari començà amb un "Dia 1 Janer 1733. Jaume Montañes llor. fa son testament en la forma seguent. Primo encomana la anima a Deu etca. Item deixa per be de anima 50 lliures etca. Abit de la hermandad de capuchins...". Acabà, però, explicant que "...para que cada uno sepa en que parte Y porcion de bienes me ha de suceder Y heredar...".

Comentaris