Capvespre de tardor a la mola de Lord

Ho hem de confessar. Ens agrada la muntanya. Potser mai ho heu notat. Potser fins i tot haureu pensat que som més de rostir-nos a la voreta de la mar... . Ara de veres, els boscos, les sendes, els masos, les ermites, les comes, els cims, les costes, els rius, tots ells ens tenen corpresos. Intentem que ens atrapen al seu si el màxim de temps possible, que no sempre és tot el que ens agradaria. 

La tardor és una de les nostres estacions predilectes de l'any per a practicar el senderisme. Certament és l'anunci que la vida mor mentre el temps avança vers l'hivern. Els arbres perden les fulles, els óssos se'n van a jaure, els cims són vestits de blanc. Ara bé, mentre això no passa, en eixes setmanes clau que van des que la calor desapareix esmorteïda entre tempestes fins que el fred colpeja com una mà oberta contra una galta, la paleta de colors que ens regala la natura és digna d'admirar. Verds, grocs, ocres, marrons. La terra l'olorem humida després de les pluges del setembre i l'octubre. És encisador, tot plegat. 

El Sol ja feia estona que s'havia amagat darrere de les muntanyes quan aplegàrem a l'ermita de sant Serni del Grau, o de Vilamantells, al Solsonès. És una esglesiola romànica a poc menys de 1.050 metres d'altura sobre el nivell de la mar i situada en una planura propera al poble de Sant Llorenç de Morunys, tot i formar part del municipi veí de Guixers. Enfront para la masia de cal Martí, mentre que el nucli de Vilamantells queda un poc més separat. No se sent ni una ànima. Només un cavall espantat per la nostra arribada renilla. Res més. 

Ermita de sant Serni del Grau, antiga parroquial de Vilamantells

Els vells murs de l'ermita ens reben callats, de la mateixa manera que han donat la benvinguda a les milers i milers de persones que els han contemplat al llarg dels segles. Sant Serni és tancada, i ho és també el seu cementeri. 

L'altar el té orientat vers llevant, els peus a ponent. La porta també mira en aquesta última direcció, tot i que al mur meridional encara observem les restes d'una porta desapareguda. La façana, coronada per una espadanya per a dues campanes, només en té una, de campana. 

Prompte farà mil anys que aquesta església hi és ací, esguardant als qui, com nosaltres, només hi hem fet parada mentre pugem vers el santuari de la Mare de Déu de Lord, on retrobem el Sol; on el rei dels astres ens diu definitivament adéu per darrere de les muntanyes, i fins demà si Déu ho vol. Hi fem cap després d'ascendir un costerut camí en ziga-zaga pel grau de Lord. A l'esquerra, l'embassament de la llosa del Cavall, sobre el riu Cardener.

De pujada al santuari de Lord

El Sol, preparat per a amagar-se darrere de les muntanyes

L'embassament de la llosa del Cavall, il·luminat amb les últimes llums d'un dia de tardor

Al cel, les claus les té sant Pere Apòstol. A la mola de Lord, en canvi, qui dóna la benvinguda és sant Pere Màrtir, dintre d'una capella senzilla, blanca, presidida per un retaule de ceràmica, tintada d'una llum taronja i batuda pel vent que bufa en aquest mirador, discret pel que fa a l'altura però privilegiat, de totes maneres privilegiat, per damunt del Cardener. 

Ermita de sant Pere Màrtir

Interior del temple, presidit per un retaule ceràmic del seu titular

El camí que uneix aquest temple amb el santuari de Lord és ben marcat, empedrat i protegit a banda i banda per murets de pedra, en lleuger descens. 

El santuari de Lord, ja al fons

Buscant una llum entre el bosc

Una altra imatge del camí cap al santuari de Lord

Al remat hi fem cap. Estem en un lloc de culte des d'almenys fa mil anys, tot i que l'edifici que contemplem és molt posterior, i encara no arriba als dos-cents anys. La destrucció arran de la primera carlinada va fer que l'església, que havia estat bastida a les acaballes del segle XVIII per a substituir una d'anterior del segle XVI, al seu torn substituta d'una encara més antiga, haguera de ser aixecada novament vers el 1870. Un incendi l'any 1891 va obligar a reformar-la novament en començar la centúria passada, malgrat que sí que és conservada la imatge de la titular, la Mare de Déu de Lord, antigament de l'Hort, del segle XIII. 

Santuari de Lord

Altar major del temple, de primeries del segle XX

En açò mateix insisteixen els goigs que hi té dedicats: "... santa Anna en son hort orava (...) hort sou ben amè i regat (...) en l'hort primer que plantà (...) emperò en l'hort de Maria (...) hort fecund i virginal...". Com ocorre en moltes altres advocacions marianes, aquest text explica la llegenda de la troballa de la imatge de la Mare de Déu: "Sant Llorenç, i son veïnat / obtenen per son conhort / la Puríssima de Lord / que un pastoret ha trobat, / quan un bou agenollat / li senyalà tan gran sort". 

Abandonem el santuari de Lord no sense abans coronar el cim de la mola de Lord, a vora 1.190 metres sobre el nivell de la mar. Allà dalt, la llum del Sol ens diu adéu definitivament i, emparats per la penombra d'a poqueta nit, desfem les nostres petjades en el silenci més absolut.