Aiòder - Corrals de la penya de Migdia - Mas dels Frares - Barranc del Collado - Aiòder
Hui actualitzem el bloc amb la visita que férem el passat juliol al Mas dels Frares, ubicat entre els termes d'Aiòder i Fanzara. És una edificació enrunada d'unes dimensions considerables. L'origen de l'apelatiu "dels frares" és difícil d'esbrinar perquè no ens ha aplegat documentació escrita al respecte. Diferents tradicionals orals diuen que allà van viure dotze eremites, però en desconeixem la cronologia. Ja el vam visitar fa uns anys, però en aquella ocasió empràrem una altra ruta.
Eixim des dels peus de la torre campanar del convent dels Dominics d'Aiòder, únic vestigi de l'edificació que s'ha conservat. Data del segle XVI. Recorrem tota la carretera fins abandonar el poble. Ens trobem, aleshores, amb un senyal del PR-CV 398. El seguim, prenent la direcció cap al camí vell d'Onda. Prosseguim per la pista asfaltada sense desviar-nos d'ella en cap moment, fins i tot abandonant el camí senyalitzat. Finalment, apleguem als corrals de la penya de Migdia, ubicats en els voltants de la zona coneguda amb el nom de "Las Picorzas".
En aquest punt, ens desviem a mà dreta per una pista de terra on hi ha una inscripció que diu BTT. Avancem per ella sense deixar-la en cap moment fins aplegar a un vallat on diu: "Frailes Collados-Propiedad Privada". Sortegem la porta i entrem fins el mas dels Frares.
Abandonem el mas pel camí pel qual hem vingut, i baixem a mà esquerra per la pista de terra fins aplegar a la carretera CV-205. Fem cap, justetament, al coll d'Aiòder. Seguim per l'asfalt fins aplegar a un senyal del PR-CV 398, el qual apareix a la nostra dreta. Prenem aquesta senda i baixem fins el barranc del Collado. El camí està molt tapat i és fàcil perdre's. Finalment, arribem a la pista asfaltada de l'inici de la ruta. Seguim en sentit invers fins a aplegar de nou al nucli urbà d'Aiòder, lloc on donen per finalitzada l'excursió.
És una ruta no massa difícil però gran part d'ella no està senyalitzada, per la qual cosa hem d'estar atents en els encreuaments.
Ací baix vos deixem l'enllaç a la ruta en Wikiloc, unes quantes fotos i un xicotet treball de recerca inèdit que vaig elaborar fa un parell d'anys sobre el Mas dels Frares.
Vista del Castell d'Aiòder.
Corrals de la penya de Migdia.
Pista de terra.
Porta d'entrada al camí que duu al Mas dels Frares.
Mas dels Frares.
Vista de la serra. Al fons, Aiòder.
Torre campanar del convent dels Dominics d'Aiòder (segle XVI).
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
BREUS APUNTS SOBRE EL MAS DELS FRARES, per Ismael Chiva
1. Localització i accessos
El Mas dels Frares, o Masía
de los Frailes, és una construcció què s’alça al Coll dels Frares, entre
els termes municipals de les localitats d’Aiòder (en castellà i oficialment, Ayódar) i de Fanzara. Es troba
aproximadament a 650 metres d’altura sobre el nivell de la mar.
L’accés més senzill per a arribar-hi és prendre la
carretera CV-205 (Tales – Fuentes d’Aiòder). S’abandona aquesta via en la zona
del Coll d’Aiòder i es pren una pista de terra què ascendeix fins al Coll dels
Frares. També és pot anar fins al lloc a través del camí de Gamellones, des de Fanzara, o través de la pista que passa pels corrals de la penya de Migdia, des d'Aiòder.
Façana principal de la vivenda del Mas dels Frares
2.
Construcció
El Mas dels Frares està compost per diverses parts
diferenciades. Fonamentalment: la vivenda, el graner, el pati i el corral.
2.1 Vivenda
La vivenda és un edifici de dues plantes què presenta
ruïna. Conserva part del sostre de canyes i de bigam de fusta, així com algunes
de les habitacions de la planta superior. Malgrat això, aquestes són
inaccessibles, per la poca seguretat que ofereixen les bigues què les sostenen,
i perquè l’escala d’accés a la segona està destruïda.
La façana principal té adossada una tira de pedres a mode
de banc per a seure. Aquesta façana estava pintada de blanc.
Detall de la façana
Banquet de pedra adossat a la façana
2.1.1 Accés
L’accés principal s’orienta a l’est, i la seua porta és
conserva. Està xapada i té alguns motius ornamentals: observem dos creus i dos
triangles equilàters. Aquesta, dóna pas a una estança-rebedor què, a l’hora, és de pas
obligat per a accedir a la cuina (dreta), pis superior (enfront), una sala
(esquerra) i una altra sala (enfront).
El marc què envolta la porta està fet de pedra.
Entrada principal
Porta
Rebedor
2.1.2 Cuina
La cuina, què conserva una porta de fusta, té una àmplia
xemeneia. També
compta amb armaris de fusta encastats a la paret. S’observen restes de botelles
i d’estris de cuina, probablement de l’època en la què es va establir la
ramaderia de bous al mas. També són nombrosos els dibuixos taurins, fets amb
llapissera, a les parets. Dóna accés a una habitació.
Cuina
Armaris de cuina
2.1.3 Habitació
A través de la cuina, a l’entrar a mà esquerra, s’entra a
una habitació, la porta de la qual, de fusta, està tirada per terra. No hem
pogut accedir al seu interior pel perill d’ensorrament i perquè està tot ple
d’escombreries resultat dels successius i progressius enfonsaments.
El més curiós d’aquesta estança és que dóna pas a una
altra sala, quasi derruïda, mitjançant dues portes contigües què van a parar al
mateix espai. Una de les portes de fusta es conserva; l’altra, en canvi, no.
Vista de l'habitació des de la cuina.
Una altra visió d'aquesta habitació enrunada. A l'esquerra s'observa parcialment una de les portes que comentàvem
2.1.4 Sala I
Aquesta sala què hem nombrat I té els seus únics accessos visibles hui en dia a través de
l’habitació contigua a la cuina. Només se la pot observar adequadament des de
la llunyania perquè és impossible i temerari entrar en ella. Presenta una
curiosa finestra enreixada què dóna al mur lateral del mas i què recorda a les
finestres de les esglésies i dels convents. En aquest sentit, Asunción Ramos, veïna
d’Artesa i nora dels antics propietaris del mas Manuel Escrig i Dolores
Badenes, ens va apuntar, l’any 2010, que l’església del mas es trobava
a la dreta, i si mirem el mas de front, aquesta sala és a la dreta. Per tant,
considerem que de totes les estances què es conserven, aquesta que estem ara
descrivint és la que té més possibilitats d’haver estat lloc de culte. Tot açò ve a reforçar la tradició oral que assegura que aquest lloc va estar habitat per eremites. Ismael Chiva, nét de Manuel Escrig i de Dolores Badenes, recorda d'una visita
al mas, duta a terme al voltant del 1970, l’existència de dues imatges religioses de fusta
policromades què semblaven antigues, sense poder donar cap dada més al respecte
d’elles. Desconeixem quina va ser la seua sort.
Sala I vista des de la distància
Finestra
2.1.5 Sala II
A l’esquerra de l’accés principal, què podria anomenar-se
“rebedor”, hi ha una sala què conserva una porta de fusta i presenta uns pilars
de pedra d’unes dimensions desproporcionades per a la construcció.
En la nostra opinió, el recinte va sofrir tres
remodelacions al llarg dels temps. En un primer moment es tractava d’una sola
sala, l’ús de la qual ignorem. En un segon moment es va dividir en tres espais
però amb únic accés. I finalment, en un tercer moment es va habilitar de nou
com a espai únic. Per a sostenir que, originàriament era una única sala, ens
recolzem en el fet que hi ha un accés únic i que en tota l’estança sols hi ha
una finestra, què s’obri a la façana principal. Per a afirmar que després es va
remodelar i es va separar en tres habitacions ens basem en el fet que es
conserva en la part oest l’arranc d’una paret mitgera, eliminada a posteriori;
i també perquè creuant l’estança de nord a sud, si fa o no fa per la meitat de
la mateixa, hi havia una motlura, d’estil arabesc i de la qual es conserva un
xicotet fragment, què serviria de separador entre les estances. Per a assegurar
que finalment es va reconvertir en un sol espai, ens sostenim en el fet que fou
eliminada la paret mitgera i el separador què s’estenia davall de la motlura
(segurament cortines o mantes, no creiem que foren portes) i es va deixar tal i
com hui la podem observar.
L’element més cridaner del seu interior és una bassa què
creiem que fou construïda en la darrera remodelació. Segurament, el lloc
s’usava, en els últims temps del mas, com a magatzem de ferramentes i
d’objectes d’ús diari al camp.
El seu ferm no sembla massa estable.
Resulta molt interessant una decoració què es repeteix
dins de tota la sala i què apareix davall de diverses capes de pintura. Es
tracta de rombes que s’entrecreuen, tan a les parets com al sostre.
Entrada de la sala II
Sostre enrunat
Arranc de la paret mitgera desapareguda
Motlura
Decoració al sostre
2.1.6 Sala III
A la sala què hem volgut anomenar III s’accedeix a través
d’una porta de fusta situada enfront de l’entrada principal. En ella podem
llegir: VELASCO – ILADOLID –M 81. Podríem suposar que el text original era:
VELASCO – VALLADOLID – M 81 (referint-se a l’any 1981). L’estança està
completament derruïda i sobre ella s’elevaria part del segon pis del mas. No
sabem si tindria algun altre accés ja que no hem pogut entrar al seu interior.
Segurament comunicava amb la sala I (al nord) i amb el pati (a l’oest). Per la
seua part sud no tenia eixida perquè la tancava la sala II, què hem descrit
anteriorment.
Porta
2.1.7 Pis
superior
El pis superior ens ha sigut completament inaccessible
per la inestabilitat del bigam i el deteriorament de tot el conjunt. L’escala
s’ubica enfront i a la dreta del “rebedor” del mas. Es conserva la porta de
fusta què la tancava.
Escala d'accés al pis superior
Vistes del pis superior
2.2 Graner
Adossat a l’esquerra de la vivenda principal, hi trobem
un edifici de major altura que la resta de la construcció. Sembla que es tracta
del graner. La seua planta és rectangular. El sostre, què no es conserva, va
ser a dues aigües. Aquest està a la
mateixa altura què el ferm dels camps què estan situats dalt del mas. Per tant,
creiem què just davall d’ell hi degué d’haver una gran finestra rectangular què
s’usava per a tirar el blat i els altres cereals directament a dintre i emmagatzemar-los
allí. Envaït per la vegetació tan per dins com per fora, no s’observa cap accés
des de l’exterior. Des de la part interior del mas, un mur de blocs fet a la
dècada del 1990 impedeix l’entrada.
2.3 Pati
El pati és un espai diàfan i relativament ampli què
separa la vivenda i el graner del corral. No es pot accedir a ell ja que està
envaït per la vegetació i a més a més les entrades no són segures pel perill de
ensorrament de tot el conjunt. Les seues parets de pedra foren reforçades amb
blocs en la dècada del 1990. Antigament tenia tres accessos: un des del corral
a través d’un arc de mig punt, un des de la casa i un altre des del camí.
Aquest darrer sembla que fou eliminat amb anterioritat de l’establiment en el
mas d’una ramaderia de bous puix està tapiat amb pedra i no amb blocs.
2.4 Corral
El corral és l’espai del conjunt què més canvis ha sofert
ja que va ser ampliat i remodelat en la dècada del 1990. El seu accés des del
pati és a través d’un arc de mig punt què s’obri en la paret mitgera d’ambdós
espais. Aquesta entrada dóna pas a una estança de planta rectangular què
conserva part del seu sostre de canyes i teules original i què té tres arcs de
mig punt, a mode de portes, què comuniquen amb altres dependències. Sembla que
en el passat era una dependència única ja que en una paret es pot observar un
arc de mig punt tapiat amb pedres. Així doncs, actualment s’hi configuren dos
espais on abans sols hi hagué un.
El conjunt va ser ampliat per a acollir bous amb obra de
rajola i blocs. També es remodelà l’accés des del camí amb la finalitat
d’adequar-lo per a encaixonar el ramat.
Corral
Arc tapiat
3.
Història
El distintiu dels “Frares” ens dóna algunes pistes sobre
l’origen o, almenys, sobre les persones que habitaren el mas en algun moment de
la història.
És prou difícil trobar informació sobre aquest lloc
anterior al Segle XIX. Diu José Vicente Martí en el Setmanari onder Arrels
(nº34, 13 de juny del 2007): << arribaren a habitar-lo [el mas] dotze monjos què, com dotze
eremites, pregaven, menjaven i llegien les seues lectures sempre sobre la
mateixa llosa de pedra (...) Els seus recintes i murets d’arcs en pedra seca,
construïts molt abans que arribaren els monjos i el lloc en general, apartar i
oblidat entre muntanyes, deia molt a favor d’aquella vida retirada>>.
Però no cita les fonts, només diu: <<segons conten>>. Per tant,
recorre a la tradició oral anònima, una tradició, que per altra banda, ha de
tindre un poc de veritat, ja que els noms dels masos no són escollits a l’atzar
sinó que moltes vegades fan referència, entre d’altres, als seus propietaris:
Mas de Pere (Onda), Mas de Pradas (Lludient) o Mas de Roque Chiva (El Castillo de Villamalefa). Així doncs,
els propietaris del mas potser foren, en alguna època, frares o monjos. Els descendents de la família Escrig i Domènech, propietaris del mas des de finals del segle XIX fins la dècada del 1960, asseguren
que, a casa, sempre s’havia dit que vivien antigament eremites (monjos) al mas
i que havia sigut un convent. Cal dir que entre 1578 i 1835 va existir un convent de
frares dominics en el nucli urbà d’Aiòder, però pels documents què ens han
arribat d’aquest, ambdós comunitats no van tindre cap relació. Potser foren els
eremites del Mas dels Frares anteriors a 1578, però és una dada què desconeixem.
Cal remarcar també que les terres on s’emplaça el mas foren de moriscos fins al
1609. No hem aconseguit ningun document escrit què confirme la
presència d’eremites al lloc, però és un fet aquest que no posem en dubte i
creiem, de veres, cert.
A les acaballes del Segle XIX, el Mas dels Frares és
adquirit per Francisco Escrig i per la seua esposa, Antonia Domènech, masovers originaris d'un mas ubicat entre Xodos i Atzeneta del Maestrat. Al morir Francisco (+ Onda, 01-03-1930) i Antonia (+ Mas dels Frares, després de la Guerra Civil), la propietat
del mas passà als seus tres fills vius: Higinio, Manuel i José Escrig Domènech.
L’altre fill, Delfín, va morir accidentalment de jove.
Durant uns dies de l’estiu del 1936, s’amagà al mas
Antonio Martí Olucha (Onda 1884/1894 – Castelló, 1974), diputat en les Corts
Espanyoles pel partit conservador Derecha
Regional Valenciana (DRV). Al llarg de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i
sobretot ja al 1938, el mas va ser visitat tan per soldats republicans com per
soldats franquistes amb la finalitat d’abastir-se. Cal recordar, en aquest punt, els cruents
enfrontaments què tingueren lloc l’estiu del 1938 en paratges propers al Coll
dels Frares entre guerrillers infiltrats de la República i les forces
franquistes.
Un dia de cacera pels voltants del Mas dels Frares (cap al 1955)
A meitat de la dècada del 1960, es vengué el Mas dels
Frares a una dona originària de Mosquerola (en castellà i oficialment, Mosqueruela).
Durant la dècada del 1990 el lloc va ser utilitzat com a
ramaderia de bous (Hermanos Jiménez) i
s’accelerà la seua degradació. Es reforçaren les parets del pati i dels corrals
amb blocs, i es tancà un perímetre amb fil d’aram i pilars de fusta extreta
dels raïls d’una via de tren per a que els animals no pogueren fugir.
Del tancament de la ramaderia ençà, el lloc ha quedat
abandonat i sofreix una ràpida degradació amb perill imminent d’enfonsament.
Ismael Chiva, setembre-octubre de 2012
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fins ací, l'actualització, m0lt més llarga del que és habitual, d'aquesta setmana. Però abans de concloure-la, voldria afegir que l'estat de runa del Mas dels Frares s'ha accelerat en aquests darrers anys i actualment alguns dels elements que apareixen fotografiats ja s'han enfonsat o desaparegut per sempre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada