L'Alcúdia - Pic Espadà - La Torreta - Alt de la Pastora - Coll dels Castañeros - Coll de la Nevera - Xinquer - L'Alcúdia

Aquesta setmana us proposem una eixida per la serra d'Espadà, per camins coneguts i desconeguts d'aquesta contrada valenciana tancada entre les comarques de la Plana Baixa, l'Alt Millars i l'Alt Palància. Amb inici i final al poble de l'Alcúdia de Veo, en ella pugem al pic Espadà, la seua tercera muntanya més elevada, amb 1.099 msnm. Des d'allà, baixem cap al despoblat de Xinquer, tot travessant el coll de la Nevera.

Des del cim del pic Espadà

La ruta comença a la plaça Cantón de l'Alcúdia de Veo. Des d'allà, ens endinsem pels carrers d'aquest poble fins a trobar el de la serra d'Espadà, que es correspon amb l'assegador del Castillo, i abandona la localitat en direcció sud-oest, pel costat de les antenes repetidores de telefonia i per baix de la muntanya del Calvari coronada pel Prado. 

Carrer a l'Alcúdia de Veo

Habitatges a l'Alcúdia de Veo

Assegador del Castillo

L'assegador, en deixar enrere el poble

Al remat, abandonem aquesta via pecuària i, tot seguit, ens incorporem a la carretera CV-223, que agafem cap a la dreta i que, durant uns metres, es correspon amb el camí d'Aín a l'Alcúdia. Tanmateix, de seguida el traçat original del camí es perd cap al barranc de la Chelva, mentre que nosaltres continuem per la moderna carretera. 

Carretera CV-223

Uns metres més enllà, quan aquesta via tomba cap a l'esquerra per tal de creuar el barranc de la Chelva, l'abandonem i continuem recte per una sendera que, ràpidament, ens duu a creuar aquest curs d'aigua. 

Senda

El camí, en travessar el barranc de la Chelva

Estem a la partida del Berandín i, a poc a poc, anem guanyant altura pel mig d'un pinar. 

Entre pins

Dues grans sureres junt al camí

No tardem massa estona en caminar junt al barranc de la Juliana, també dit de Lucas, per una senda poc marcada. En acabant, els pins cedeixen el protagonisme a les sureres, tal vegada en la part més ombrívola i menys evident de la sendera. 

Senda en paral·lel al barranc de la Juliana

Un altre tram d'aquesta sendera

Poc més endavant, se'ns presenta una cruïlla enfront nostre bastant clara. La senda que segueix recte junt al barranc de la Juliana està prou tapada. Nosaltres ací hem de trencar cap a la dreta, per a continuar guanyant altura. En direcció oest, avancem més o menys per on discorria el camí d'Aín a l'Algímia. A mà dreta, el paisatge se'ns obre i gaudim de bones vistes cap al nord. 

Camí d'Aín a l'Algímia, entre sureres

Un altre tram d'aquesta via,
abans de trobar la senda del Zurrón

Ara bé, de seguida el camí ens aboca en direcció sud-oest, just en el punt on deixem definitivament la seguida del camí d'Aín a l'Algímia. Estem a la senda del Zurrón, nom que rep el barranc que ens acompanya a mà dreta, cada vegada més i més enfonsat als nostres peus. A partir d'aquesta canvi de direcció, la pujada s'accentua notablement i guanyem altura amb rapidesa. Els pins i les sureres es barregen al nostre voltant. 

Senda del Zurrón

La pujada, que s'accentua

Per sort, la senda del Zurrón ens dóna una xicoteta treva i durant uns quants metres avancem per un terreny còmode. Nogensmenys, ultrapassats els 800 msnm, el camí agafa embranzida i torna a ficar-se costerut. 

Senda del Zurrón

Senyal de pedres per a marcar el camí

Novament, en fer cap a uns pedregars immensos que cauen cap al barranc del Zurrón i que no tenen major dificultat per a travessar-los, el desnivell es modera. Però, en ultrapassar-los, iniciem un ziga-zaga que ens eleva a vora 920 msnm, a tocar del cim conegut com Canteras de Barberán. 

Ruïnes d'una caseta junt a la senda del Zurrón

Per un pedregar

En aquesta contrada, invisible, la senda del Zurrón es perd cap a la dreta, segurament esborrada pel pas del temps. Però la que continua cap amunt és la senda d'Espadà que, en cosa d'un quart d'hora, ens duu a guanyar el coll del Zurrón, a uns 1.000 msnm. 

Senda d'Espadà

Paisatge des de la senda d'Espadà

Coll del Zurrón

Aleshores, tirem cap a l'esquerra en direcció sud-est, per la sendera que recorre la carena del massís de l'Espadà. El camí no té pèrdua i en poc més de cinc minuts ens fa guanyar el desnivell que ens separa del pic Espadà. Al peu del cim, el camí tomba a mà dreta i tira pel dret per l'espadat de la muntanya.

Senda de la carena d'Espadà

Un altre tram d'aquesta sendera

Últim tram de pujada cap al pic Espadà

Al remat, i després d'uns metres ascendir verticalment, guanyem una primera replaça. A l'esquerra, dos graons de pedra ens eleven al sostre del pic Espadà, a 1.099 msnm. Estem al punt més elevat de la carena que uneix la Finestra i la penya del Pastor d'Aín amb l'alt de la Pastora de l'Alcúdia, i al sostre de la tercera muntanya més elevada de la serra d'Espadà, per darrere de la Ràpita (1.106 msnm) i del Pinar (1.103 msnm). Ací també fan frontera els termes de l'Alcúdia, l'Algímia i Aín. A més a més, els magnífics espadats que conformen la cara sud de la carena donen nom a tota la serralada, la serra d'Espadà o, millor dit, la serra Espadà, pronúncia local de la paraula "espadada", tal com ja apuntaren en el seu moment Oriol de Bolò i Josep Vigo a la seua obra Flora dels Països Catalans (1984). I, així mateix, aquest massís del pic Espadà fou dels darrers reductes de resistència islàmica l'any 1526 durant la revolta morisca que va seguir a la Germania valenciana.

Pic Espadà

Paisatge des del cim d'aquesta muntanya

Carena del pic Espadà, cap a l'est

Una mirada cap al nord des del pic Espadà

Una vegada fruïdes les magnífiques vistes que cap a totes les bandes ens regala el pic Espadà, desfem les nostres petjades cap al coll del Zurrón. En fer-hi cap, continuem pel camí de carena cap al nord-est. A mà dreta, tenim bones vistes del paisatge que queda al nostre septentrió. Tanmateix són breus perquè la senda ens torna a abocar a un bosquet.

Senda de la carena d'Espadà

Paisatge des de la sendera

Baixem i pugem, i a mà esquerra ens desviem breument per a coronar el cim de la Torreta, a 1.044 msnm, on hi ha instal·lat un senyal geodèsic.

Senda de la carena d'Espadà, amb el cim
de la torreta d'Espadà a mà esquerra

La Torreta

En acabant, retornem al camí de carena, que cada vegada va baixant més i més. Al remat, i just abans que abandone la cresta del massís per a baixar cap al coll dels Castañeros, guanyem l'alt de la Pastora, ja per baix de la cota dels 1.000 msnm.

Vistes des del camí

Senda de la carena d'Espadà

Alt de la Pastora

Llavors, el camí, que ressegueix la línea dels termes de l'Alcúdia i de l'Algímia, ens duu definitivament cap al nord-oest en un descens constant. Al cap d'uns deu minuts, fem cap al coll dels Castañeros, a uns 900 msnm. En acabant, i per la partida dels Castañeros, travessem el que sembla una línea de trinxera.

Senda

Coll dels Castañeros

La senda, per la partida dels Castañeros. Just
davant, la Ràpita, la muntanya més elevada
de tota la serra d'Espadà, amb 1.106 msnm

Just després, el camí abandona la ratlla municipal i tomba cap al terme de l'Alcúdia, dins del qual es manté fins a fer cap al coll de la Nevera després d'una baixada pronunciada, a 712 msnm. Aquesta collada, travessada per la carretera CV-215, deu el nom a la nevera que hi ha allà mateix, coneguda com de l'Espadà o d'Algímia.

Senda

Nevera d'Espadà, o d'Algímia

Una altra perspectiva d'aquesta construcció

Coll de la Nevera

En acabant, creuem la carretera i seguim per la pista d'enfront, que es correspon més o menys amb la senda de Xinquer. De primeres pugem, però ben prompte comencem a baixar entre camps de conreu perduts. Després, ascendim novament per a guanyar el collet on hi són les ruïnes del corral de Barres.

Senda de Xinquer

Un altre tram d'aquest camí

Ruïnes del corral de Barres


A partir d'aquest punt comencem a baixar cap a la vall solcada pel barranc de l'Horca. La senda de Xinquer fa un ampli revolt per a creuar aquest curs d'aigua, i després comença a pujar en direcció a la caseta de l'Horca, ara per ara utilitzada com a abellar. En aquest punt, abandonem la senda de Xinquer i continuem per la moderna pista tot envoltant el puntal del Gordo, muntanya escenari de durs enfrontaments durant la part final de la Guerra Civil espanyola.

Caseta de l'Horca

Pista de Xinquer

Ens espera ara una llarga recta i, després, una zona de revolts. Doncs just en el primer d'aquests revolts, veiem un corriol a mà dreta, al principi poc evident, que és la senda de la Menària i que, en direcció contrària, ascendeix al cim d'aquesta muntanya i de la seua bessona, la Menarilla. D'aquests dos munts, coneguts modernament amb el topònim de Las Dos Tetas, és a destacar la importància que assoliren durant els últims mesos de la Guerra Civil. A la Menària, o Almenària, varen resistir els soldats de la República fins al final del conflicte, mentre que, des d'enfront, des de la Menarilla, o Almenarilla, eren fustigats per les forces rebels manades per Francisco Franco. També cal destacar que, en aquesta contrada, hi van estar els pobles d'Alfandiguilla, que es correspon segurament amb Los Casales, un conjunt d'edificis en ruïnes ubicats ja dins del terme de l'Algímia, als peus del castell de l'Alfàndiga, i d'Almedinilla, que podria estar vinculat amb la muntanya de la Menarilla.

Vista llunyana del castell de Xinquer

Senda de la Menària

La senda de la Menària baixa ràpid per la partida de la Finestra. A mesura que s'enclota, es tapa més i més. Estem envoltats de vegetació frondosa i abundant, i la humitat i l'aigua són omnipresents. Al remat, fem cap a la pista superposada al camí de Matet a l'Alcúdia, que es correspon amb la carrerassa de Xinquer, just enfront del castell de Xinquer.

El castell de Xinquer des de la senda de la Menària

Tram emboscat de la senda de la Menària

Tram final d'aquest sender, amb el camí
de Matet a l'Alcúdia ja de fons

Tirem cap a la dreta i, en acabant, ens desviem a l'esquerra per a visitar el despoblat de Xinquer.

Camí de Matet a l'Alcúdia de Veo

Aquesta via, amb el poble de Xinquer a l'esquerra

Vista general de Xinquer


La primera referència escrita d'aquest poble data del 1242, en la carta pobla atorgada pel rei Jaume I a les aljames musulmanes de la serra d'Eslida: "Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassallos suos". Repoblat amb cristians després de l'expulsió dels moriscos del 1609, la seua església, dedicada a la Puríssima Concepció, depengué durant segles de la de la Vall de Almonacid. L'indret, de parla castellana, fou delmat pels intensos combats de les darreries de la Guerra Civil espanyola i, al remat, fou abandonat temps després de la finalització del conflicte.

Habitatge en ruïnes en Xinquer

Una altra casa enrunada

Església de la Puríssima

Interior del temple

Ruïnes d'un altre edifici

En acabant, deixem el poble enrere cap al dipòsit d'aigua potable de l'Alcúdia, resseguit el barranc de Xinquer, que més endavant es converteix en el riu de Veo, pel camí de Xinquer a Suera i a l'Alcúdia, o de Matet a l'Alcúdia.

Camí de Xinquer a Suera i a l'Alcúdia de Veo,
o de Matet a l'Alcúdia de Veo

Dipòsit d'aigua de l'Alcúdia

Camí de Matet  a l'Alcúdia

Avancem per una senda ampla i clara, que no té pèrdua. En acabant, creuem el barranc de Xinquer i comencem a guanyar altura sobre ell fins a retrobar la moderna pista. Avancem per ella còmodament.

Barranc de Xinquer

Camí de Matet a l'Alcúdia

El camí, després de reincorporar-se a la pista

Al cap d'uns deu minuts d'haver-la agafat, en un revolt, a la dreta, veiem la boca de la cova del camí de Xinquer.

Boca de la cova del camí de Xinquer, descoberta als anys '70

En ultrapassar-la, continuem pel camí de Matet a l'Alcúdia. Just abans d'arribar a Los Olivares, quan ens adrecem cap al sud-oest, el camí trenca de sobte cap al nord-est. Comencem a baixar entre bancals d'oliveres cap al barranc de Xinquer.

Camí de Matet a l'Alcúdia

Desviament a l'esquerra per senda

Empedrat del camí

Camí de Matet a l'Alcúdia

Després d'uns metres de pista, ens endinsem pel seu llit mentre travessem la partida del Pinet. En cosa de deu minuts, arribem al camí de Suera a l'Alcúdia que, en un tres i no res, ens duu a la font de sant Pere Màrtir. Ara, només ens queda fer cap a la plaça Cantón, on fiquem el punt i final a l'excursió.

Camí de Matet a l'Alcúdia

Font de sant Pere Màrtir

L'Alcúdia de Veo

Per a acabar, ací us deixem amb l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu!

Comentaris