L'Alcúdia - Pic Espadà - La Torreta - Alt de la Pastora - Coll dels Castañeros - Coll de la Nevera - Xinquer - L'Alcúdia
Aquesta setmana us proposem una eixida per la serra d'Espadà, per camins coneguts i desconeguts d'aquesta contrada valenciana tancada entre les comarques de la Plana Baixa, l'Alt Millars i l'Alt Palància. Amb inici i final al poble de l'Alcúdia de Veo, en ella pugem al pic Espadà, la seua tercera muntanya més elevada, amb 1.099 msnm. Des d'allà, baixem cap al despoblat de Xinquer, tot travessant el coll de la Nevera.
Des del cim del pic Espadà
La ruta comença a la plaça Cantón de l'Alcúdia de Veo. Des d'allà, ens endinsem pels carrers d'aquest poble fins a trobar el de la serra d'Espadà, que es correspon amb l'assegador del Castillo, i abandona la localitat en direcció sud-oest, pel costat de les antenes repetidores de telefonia i per baix de la muntanya del Calvari coronada pel Prado.
Carrer a l'Alcúdia de Veo
Habitatges a l'Alcúdia de Veo
Assegador del Castillo
L'assegador, en deixar enrere el poble
Al remat, abandonem aquesta via pecuària i, tot seguit, ens incorporem a la carretera CV-223, que agafem cap a la dreta i que, durant uns metres, es correspon amb el camí d'Aín a l'Alcúdia. Tanmateix, de seguida el traçat original del camí es perd cap al barranc de la Chelva, mentre que nosaltres continuem per la moderna carretera.
Carretera CV-223
Uns metres més enllà, quan aquesta via tomba cap a l'esquerra per tal de creuar el barranc de la Chelva, l'abandonem i continuem recte per una sendera que, ràpidament, ens duu a creuar aquest curs d'aigua.
Senda
El camí, en travessar el barranc de la Chelva
Estem a la partida del Berandín i, a poc a poc, anem guanyant altura pel mig d'un pinar.
Entre pins
Dues grans sureres junt al camí
No tardem massa estona en caminar junt al barranc de la Juliana, també dit de Lucas, per una senda poc marcada. En acabant, els pins cedeixen el protagonisme a les sureres, tal vegada en la part més ombrívola i menys evident de la sendera.
Senda en paral·lel al barranc de la Juliana
Un altre tram d'aquesta sendera
Poc més endavant, se'ns presenta una cruïlla enfront nostre bastant clara. La senda que segueix recte junt al barranc de la Juliana està prou tapada. Nosaltres ací hem de trencar cap a la dreta, per a continuar guanyant altura. En direcció oest, avancem més o menys per on discorria el camí d'Aín a l'Algímia. A mà dreta, el paisatge se'ns obre i gaudim de bones vistes cap al nord.
Camí d'Aín a l'Algímia, entre sureres
Un altre tram d'aquesta via,
abans de trobar la senda del Zurrón
Ara bé, de seguida el camí ens aboca en direcció sud-oest, just en el punt on deixem definitivament la seguida del camí d'Aín a l'Algímia. Estem a la senda del Zurrón, nom que rep el barranc que ens acompanya a mà dreta, cada vegada més i més enfonsat als nostres peus. A partir d'aquesta canvi de direcció, la pujada s'accentua notablement i guanyem altura amb rapidesa. Els pins i les sureres es barregen al nostre voltant.
Senda del Zurrón
La pujada, que s'accentua
Per sort, la senda del Zurrón ens dóna una xicoteta treva i durant uns quants metres avancem per un terreny còmode. Nogensmenys, ultrapassats els 800 msnm, el camí agafa embranzida i torna a ficar-se costerut.
Senda del Zurrón
Senyal de pedres per a marcar el camí
Novament, en fer cap a uns pedregars immensos que cauen cap al barranc del Zurrón i que no tenen major dificultat per a travessar-los, el desnivell es modera. Però, en ultrapassar-los, iniciem un ziga-zaga que ens eleva a vora 920 msnm, a tocar del cim conegut com Canteras de Barberán.
Ruïnes d'una caseta junt a la senda del Zurrón
Per un pedregar
En aquesta contrada, invisible, la senda del Zurrón es perd cap a la dreta, segurament esborrada pel pas del temps. Però la que continua cap amunt és la senda d'Espadà que, en cosa d'un quart d'hora, ens duu a guanyar el coll del Zurrón, a uns 1.000 msnm.
Senda d'Espadà
Paisatge des de la senda d'Espadà
Coll del Zurrón
Aleshores, tirem cap a l'esquerra en direcció sud-est, per la sendera que recorre la carena del massís de l'Espadà. El camí no té pèrdua i en poc més de cinc minuts ens fa guanyar el desnivell que ens separa del pic Espadà. Al peu del cim, el camí tomba a mà dreta i tira pel dret per l'espadat de la muntanya.
Al remat, i després d'uns metres ascendir verticalment, guanyem una primera replaça. A l'esquerra, dos graons de pedra ens eleven al sostre del pic Espadà, a 1.099 msnm. Estem al punt més elevat de la carena que uneix la Finestra i la penya del Pastor d'Aín amb l'alt de la Pastora de l'Alcúdia, i al sostre de la tercera muntanya més elevada de la serra d'Espadà, per darrere de la Ràpita (1.106 msnm) i del Pinar (1.103 msnm). Ací també fan frontera els termes de l'Alcúdia, l'Algímia i Aín. A més a més, els magnífics espadats que conformen la cara sud de la carena donen nom a tota la serralada, la serra d'Espadà o, millor dit, la serra Espadà, pronúncia local de la paraula "espadada", tal com ja apuntaren en el seu moment Oriol de Bolò i Josep Vigo a la seua obra Flora dels Països Catalans (1984). I, així mateix, aquest massís del pic Espadà fou dels darrers reductes de resistència islàmica l'any 1526 durant la revolta morisca que va seguir a la Germania valenciana.
Senda de la carena d'Espadà
Un altre tram d'aquesta sendera
Últim tram de pujada cap al pic Espadà
Pic Espadà
Paisatge des del cim d'aquesta muntanya
Carena del pic Espadà, cap a l'est
Una mirada cap al nord des del pic Espadà
Una vegada fruïdes les magnífiques vistes que cap a totes les bandes ens regala el pic Espadà, desfem les nostres petjades cap al coll del Zurrón. En fer-hi cap, continuem pel camí de carena cap al nord-est. A mà dreta, tenim bones vistes del paisatge que queda al nostre septentrió. Tanmateix són breus perquè la senda ens torna a abocar a un bosquet.
Senda de la carena d'Espadà
Paisatge des de la sendera
Baixem i pugem, i a mà esquerra ens desviem breument per a coronar el cim de la Torreta, a 1.044 msnm, on hi ha instal·lat un senyal geodèsic.
En acabant, retornem al camí de carena, que cada vegada va baixant més i més. Al remat, i just abans que abandone la cresta del massís per a baixar cap al coll dels Castañeros, guanyem l'alt de la Pastora, ja per baix de la cota dels 1.000 msnm.
Senda de la carena d'Espadà, amb el cim
de la torreta d'Espadà a mà esquerra
La Torreta
Vistes des del camí
Senda de la carena d'Espadà
Alt de la Pastora
Llavors, el camí, que ressegueix la línea dels termes de l'Alcúdia i de l'Algímia, ens duu definitivament cap al nord-oest en un descens constant. Al cap d'uns deu minuts, fem cap al coll dels Castañeros, a uns 900 msnm. En acabant, i per la partida dels Castañeros, travessem el que sembla una línea de trinxera.
Senda
Coll dels Castañeros
La senda, per la partida dels Castañeros. Just
davant, la Ràpita, la muntanya més elevada
de tota la serra d'Espadà, amb 1.106 msnm
Just després, el camí abandona la ratlla municipal i tomba cap al terme de l'Alcúdia, dins del qual es manté fins a fer cap al coll de la Nevera després d'una baixada pronunciada, a 712 msnm. Aquesta collada, travessada per la carretera CV-215, deu el nom a la nevera que hi ha allà mateix, coneguda com de l'Espadà o d'Algímia.
Senda
Nevera d'Espadà, o d'Algímia
Una altra perspectiva d'aquesta construcció
Coll de la Nevera
En acabant, creuem la carretera i seguim per la pista d'enfront, que es correspon més o menys amb la senda de Xinquer. De primeres pugem, però ben prompte comencem a baixar entre camps de conreu perduts. Després, ascendim novament per a guanyar el collet on hi són les ruïnes del corral de Barres.
Senda de Xinquer
Un altre tram d'aquest camí
Ruïnes del corral de Barres
A partir d'aquest punt comencem a baixar cap a la vall solcada pel barranc de l'Horca. La senda de Xinquer fa un ampli revolt per a creuar aquest curs d'aigua, i després comença a pujar en direcció a la caseta de l'Horca, ara per ara utilitzada com a abellar. En aquest punt, abandonem la senda de Xinquer i continuem per la moderna pista tot envoltant el puntal del Gordo, muntanya escenari de durs enfrontaments durant la part final de la Guerra Civil espanyola.
Caseta de l'Horca
Pista de Xinquer
Ens espera ara una llarga recta i, després, una zona de revolts. Doncs just en el primer d'aquests revolts, veiem un corriol a mà dreta, al principi poc evident, que és la senda de la Menària i que, en direcció contrària, ascendeix al cim d'aquesta muntanya i de la seua bessona, la Menarilla. D'aquests dos munts, coneguts modernament amb el topònim de Las Dos Tetas, és a destacar la importància que assoliren durant els últims mesos de la Guerra Civil. A la Menària, o Almenària, varen resistir els soldats de la República fins al final del conflicte, mentre que, des d'enfront, des de la Menarilla, o Almenarilla, eren fustigats per les forces rebels manades per Francisco Franco. També cal destacar que, en aquesta contrada, hi van estar els pobles d'Alfandiguilla, que es correspon segurament amb Los Casales, un conjunt d'edificis en ruïnes ubicats ja dins del terme de l'Algímia, als peus del castell de l'Alfàndiga, i d'Almedinilla, que podria estar vinculat amb la muntanya de la Menarilla.
Vista llunyana del castell de Xinquer
Senda de la Menària
La senda de la Menària baixa ràpid per la partida de la Finestra. A mesura que s'enclota, es tapa més i més. Estem envoltats de vegetació frondosa i abundant, i la humitat i l'aigua són omnipresents. Al remat, fem cap a la pista superposada al camí de Matet a l'Alcúdia, que es correspon amb la carrerassa de Xinquer, just enfront del castell de Xinquer.
El castell de Xinquer des de la senda de la Menària
Tram emboscat de la senda de la Menària
Tram final d'aquest sender, amb el camí
de Matet a l'Alcúdia ja de fons
Tirem cap a la dreta i, en acabant, ens desviem a l'esquerra per a visitar el despoblat de Xinquer.
La primera referència escrita d'aquest poble data del 1242, en la carta pobla atorgada pel rei Jaume I a les aljames musulmanes de la serra d'Eslida: "Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassallos suos". Repoblat amb cristians després de l'expulsió dels moriscos del 1609, la seua església, dedicada a la Puríssima Concepció, depengué durant segles de la de la Vall de Almonacid. L'indret, de parla castellana, fou delmat pels intensos combats de les darreries de la Guerra Civil espanyola i, al remat, fou abandonat temps després de la finalització del conflicte.
Camí de Matet a l'Alcúdia de Veo
Aquesta via, amb el poble de Xinquer a l'esquerra
Vista general de Xinquer
La primera referència escrita d'aquest poble data del 1242, en la carta pobla atorgada pel rei Jaume I a les aljames musulmanes de la serra d'Eslida: "Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassallos suos". Repoblat amb cristians després de l'expulsió dels moriscos del 1609, la seua església, dedicada a la Puríssima Concepció, depengué durant segles de la de la Vall de Almonacid. L'indret, de parla castellana, fou delmat pels intensos combats de les darreries de la Guerra Civil espanyola i, al remat, fou abandonat temps després de la finalització del conflicte.
Habitatge en ruïnes en Xinquer
Una altra casa enrunada
Església de la Puríssima
Interior del temple
Ruïnes d'un altre edifici
En acabant, deixem el poble enrere cap al dipòsit d'aigua potable de l'Alcúdia, resseguit el barranc de Xinquer, que més endavant es converteix en el riu de Veo, pel camí de Xinquer a Suera i a l'Alcúdia, o de Matet a l'Alcúdia.
Avancem per una senda ampla i clara, que no té pèrdua. En acabant, creuem el barranc de Xinquer i comencem a guanyar altura sobre ell fins a retrobar la moderna pista. Avancem per ella còmodament.
Camí de Xinquer a Suera i a l'Alcúdia de Veo,
o de Matet a l'Alcúdia de Veo
Dipòsit d'aigua de l'Alcúdia
Camí de Matet a l'Alcúdia
Barranc de Xinquer
Camí de Matet a l'Alcúdia
El camí, després de reincorporar-se a la pista
Al cap d'uns deu minuts d'haver-la agafat, en un revolt, a la dreta, veiem la boca de la cova del camí de Xinquer.
En ultrapassar-la, continuem pel camí de Matet a l'Alcúdia. Just abans d'arribar a Los Olivares, quan ens adrecem cap al sud-oest, el camí trenca de sobte cap al nord-est. Comencem a baixar entre bancals d'oliveres cap al barranc de Xinquer.
Boca de la cova del camí de Xinquer, descoberta als anys '70
Camí de Matet a l'Alcúdia
Desviament a l'esquerra per senda
Empedrat del camí
Camí de Matet a l'Alcúdia
Després d'uns metres de pista, ens endinsem pel seu llit mentre travessem la partida del Pinet. En cosa de deu minuts, arribem al camí de Suera a l'Alcúdia que, en un tres i no res, ens duu a la font de sant Pere Màrtir. Ara, només ens queda fer cap a la plaça Cantón, on fiquem el punt i final a l'excursió.
Camí de Matet a l'Alcúdia
Font de sant Pere Màrtir
L'Alcúdia de Veo
Per a acabar, ací us deixem amb l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada