El vocabulari de la natura: ARRIMANÇA

Aquesta setmana incorporem al nostre vocabulari de la natura un nou terme. Es tracta de la paraula 'arrimança', que no apareix ni al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ni tampoc al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Per açò, la seua definició l'hem treta de l'article La toponímia del bosc i la devesa de la Serra d'en Galceran, de Josep-Miquel Ribés Pallarés. Segons aquest professor, aquest mot "designa una cova, una balma, de vegades protegida amb una paret que la tanca pel davant (...)  serveixen de refugi als ramats durant les tempestes o per sestar al ple del sol".

La cova de Quico Pato, al terme de Suera,
a la serra d'Espadà, és un exemple d'arrimança

El mateix autor indica que 'arrimança' deriva del verb 'arrimar' que, segons el DCVB, significa "acostar, posar una cosa prop d'una altra, fins que tinguin contacte". Al seu torn, l'etimologia d'aquest terme no està clara. Coromines, al seu Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana (1987), assenyala que 'arrimar' té un origen incert, que és compartida pel castellà, el català i el gallec, i que no ha arribat ni per la via de llengua francesa ni des del germànic. En canvi, altres investigadors com Diez i Meyer-Lübke, citats pel DCVB, la fan vindre de l'alemany antic i de l'anglés mitjà, respectivament. Així és com Diez veu 'arrimar' com un producte de rīm, que en l'alemany antic de l'Alta Alemanya volia dir "sèrie". Meyer-Lübke, per la seua banda, hi veu connexió amb l'anglés mitjà rimen, "estratificar" o "estancar".

En qualsevol cas, 'arrimança' és un genèric que ha fet poca fortuna en la toponímia, i són pocs els exemples que podem trobar hui dia. Al terme d'Alfondeguilla, a la serra d'Espadà, tenen unes penyes de la Rimansa, de la mateixa manera que l'ullal de la Rimansa i la canyada de la Rimansa estan en terres d'Olocau, al Camp de Túria. A banda, Beltran, a La llengua de Llucena al segle XVIII (2000), documenta la paraula en un parell de textos lluceners de primeries de la centúria que formen part del Libro de pasos, pasetes, majadas, abrevaderos, paradas y azagadores del término de la villa de Lucena. Tanmateix, en l'actualitat, no apareix cap topònim d'aquest municipi de l'Alcalatén vinculat amb el terme 'arrimança'.

Les penyes de la Rimansa, a Alfondeguilla


REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. dcvb.iecat.net

BELTRAN, Andreu (2000). La llengua de Llucena al segle XVIII. En Escrig, Joaquim (ed.). Monogràfica de Llucena. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.

COROMINES, Joan (1987). Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana, 3a edició. Madrid: Gredos.

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. visor.gva.es

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. dlc.iec.cat 

Comentaris