Prada - Rec de Boera - Ermita de sant Pere Orsèol - Taurinyà - Vall Panera - Abadia de sant Miquel de Cuixà - Mas Rafart - Ermita de sant Joan Dossorons - Font dels Matxos - Codalet - Prada
Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Conflent. Trepitjant les dues ribes del riu de la Lliterà, visitem l'abadia de sant Miquel de Cuixà, una de les més destacades obres del romànic a Catalunya. L'itinerari comença i acaba a la vila de Prada, capital comarcal, i, durant el recorregut, també passem pels pobles de Taurinyà i de Codalet, a banda de per les ermites de sant Pere Orsèol i sant Joan Dossorons.
L'abadia de sant Miquel de Cuixà vista des del sifó del rec de Boera
La ruta comença a l'avinguda de Pau Casals de Prada, junt a la via de la línia ferroviària que uneix Perpinyà i Vilafranca de Conflent. Casals, un dels músics catalans més universals de la història, va residir en la localitat com a exiliat després de la Guerra Civil espanyola. Ací ficà en marxa un festival de música l'any 1950 i que encara se celebra hui dia. A banda, participà en la creació d'un certamen cinematogràfic. Prada també fou el lloc on es va exiliar el "seny ordenador de la llengua catalana", tal com diu l'epitafi de la seua tomba. Pompeu Fabra, el creador de la normativa moderna de l'idioma, passà a la capital del Conflent els últims nou anys de la seua vida. Les seues despulles mortals encara estan soterrades al cementeri municipal. Des del 1968, la vila és endemés la seu de la Universitat Catalana d'Estiu.
Iniciem l'excursió, doncs, cap al sud mentre comencem a pujar lleugerament. Després, tombem cap a l'esquerra per l'avinguda del doctor Arrous i, en acabant, a la dreta pel camí de les Forques.
Avinguda de Pau Casals, a Prada
L'avinguda del doctor Arrous, en obres
Camí de les Forques
Amb aquesta via comencem a guanyar altura de manera més decidida. Mentre, ens continuen acompanyant els habitatges dels afores de Prada. En arribar al final de la urbanització, girem cap a la dreta per l'avinguda de la Bellavista que, de seguida, ens fa entrar al terme de Codalet.
Avinguda de la Bellavista
Pocs metres després d'entrar dins de la jurisdicció del poble veí, tirem cap a l'esquerra pel camí de Noguerol, que s'anomena així per acabar al mas de Noguerol, on nosaltres no hi arribem. Avancem novament cap al sud, per una via flanquejada per cases aïllades, algunes de nova construcció i altres assentades sobre masos i casetes preexistents.
Quatre imatges del camí de Noguerol
Una vegada els habitatges han quedat enrere i arribem al bosc, abandonem el camí de Noguerol. Girem cap a la dreta per una sendera que ressegueix el rec de Boera, que és el principal canal de regadiu de tota la Catalunya Nord. Napoleó III va autoritzar la seua construcció, que durà 17 anys. L'acabaren el 1877. En total, recorre un total de 42 quilòmetres des de Serdinyà, on agafa l'aigua del riu de la Tet, fins a Marqueixanes, on acaba.
Camí en paral·lel al rec de Boera
Un altre tram d'aquesta via
Entre la vegetació, l'abadia de sant Miquel de Cuixà
Nosaltres, però, no el seguim durant tanta estona. En cosa de deu minuts de caminar per la part baixa del bosc de la Llongadera, fem cap a un dels cinc sifons d'aquesta sèquia, des d'on tenim una vista privilegiada de l'abadia de sant Miquel de Cuixà. Passem el sifó per la banda de baix, i continuem per una sendera, ara més estreta i fora ja del bosc, que de seguida ens aboca a una pista. És aleshores quan comencem a perdre altura cap a la vall regada per la Lliterà.
Sifó al rec de Boera
Una altra perspectiva del sifó, mentre de fons veiem l'abadia de sant Miquel de Cuixà
Camí cap a Taurinyà
Quan la baixada se suavitza, a mà dreta, mentre anem cap al sud, veiem com arranca un camí cap a la dreta. L'agafem durant uns metres i, immediatament, fem cap a les ruïnes de l'ermita de sant Pere Orsèol. Aquest sant va nàixer a Udine, al nord de la península Itàlica, vers l'any 928 i formava part d'una família de la noblesa veneciana. Encapçalà un colp d'estat a Venècia l'any 976 i es va fer amb el poder sota el títol de dux. Dos anys després va conèixer a l'abat de l'abadia de sant Miquel de Cuixà, Garí, que feia un peregrinatge per a visitar la basílica de sant Marc. Després de parlar amb ell, abandonà el poder i decidí fer-se monjo. Va morir a Cuixà el 10 de gener de l'any 988 i des del 1790 les seues restes descansen a l'església de Prada.
Restes de l'ermita de sant Pere Orsèol amb l'abadia de sant Miquel de Cuixà al fons
En record del primer mil·leni de la mort del sant, l'any 1988
Una altra perspectiva de les ruïnes del temple
Girem cua i tornem al camí principal per on baixàvem. Ara ja falta poc per a que passem per un prat i isquem a la carretera D-27 a l'altura del barranc de la coma dels Ocells.
Tanmateix, el nostre periple per aquesta via és molt breu. Trenquem cap a l'esquerra per un camí que se separa de la carretera entre dues propietats privades. Pareix, uns metres més enllà, que gira cap a l'esquerra. No obstant això, continua recte i poc marcat durant uns metres. En acabant, sí que tomba cap a l'esquerra i comencem a pujar per una senda en direcció est, cap als Feixancs.
Camí
Carretera D-27
Tanmateix, el nostre periple per aquesta via és molt breu. Trenquem cap a l'esquerra per un camí que se separa de la carretera entre dues propietats privades. Pareix, uns metres més enllà, que gira cap a l'esquerra. No obstant això, continua recte i poc marcat durant uns metres. En acabant, sí que tomba cap a l'esquerra i comencem a pujar per una senda en direcció est, cap als Feixancs.
El camí en separar-se de la carretera D-27
De pujada cap als Feixancs
Després, ens reorientem cap al sud-est, i prosseguim amb l'ascensió pel bosc dels Feixancs. El paisatge és silenciós, i la tardor ha cobert d'una catifa de fulles caduques la senda que trepitgem.
Pel bosc dels Feixancs
En acabant, fem cap a una pista, la del camí dels Feixancs, i comencem a perdre altura. Al fons, veiem ja el poble de Taurinyà i, de fons, els contraforts del massís del Canigó.
Al cap d'uns cinc minuts, fem cap de nou a la carretera D-27, amb la qual travessem el riu de la Lliterà.
Camí dels Feixancs
Vista parcial de Taurinyà des del camí dels Feixancs
Carretera D-27
Riu de la Lliterà
A l'altra banda d'aquest curs d'aigua ens espera Taurinyà. Hi entrem per la banda del llavador i recorrem alguns dels seus carrers, estrets, lleugerament en baixada cap a la Lliterà. Aquest poble és diferent de Prada o de Codalet, molt més urbans. Ací és fa palesa encara l'essència de la ruralitat. Segons el lingüista Joan Coromines, el seu topònim deriva del nom Taurinius que, per influència occitana, va mantindre el diftong -au- i no el substituí per la solució catalana -o-.
Després de passar per l'escola i l'ajuntament, tirem cap a l'oest pel camí de Cassanet. Al deixar el poble enrere, el camí trenca cap al nord. Ara, caminem per la vall Panera.
Senyal d'entrada a Taurinyà
Un altre senyal a l'entrada de Taurinyà
Abeurador
Llavador
Carrer a Taurinyà
Camí de Cassanet
Un altre punt d'aquesta via
Vista de Taurinyà des del camí de Cassanet. Hi destaca a la imatge el campanar de l'església, dedicada a sant Fruitós, que és del segle XII. El temple està documentat des del segle X.
A mesura que avancem, els prats desapareixen i ja només veiem bosc a banda i banda del camí.
Si el camí de Cassanet és una pista, en cosa d'un quart d'hora el deixem per una senda que baixa cap a la dreta, directa cap al llit de la Lliterà. Perdem més i més altura mentre escoltem, cada vegada més a prop, la remor de l'aigua. Tanmateix, la baixada s'interromp i continuem avançant en paral·lel al riu, tot i que alguns metres per damunt, i per baix del clots de Roada. És en aquest tram on retrobem una altra vegada el rec de Boera, que ens acompanya de manera intermitent.
Camí de Cassanet
Desviament cap a la dreta
Camí en paral·lel a la Lliterà
Rec de Boera
Punt on ens separem definitivament del rec de Boera
De nou, una altra senda que ix a mà dreta, i per on continuem al cap d'uns vint minuts, ens aboca al llit del riu de la Lliterà.
Si a l'entrada de Taurinyà havíem travessat aquest curs d'aigua pel pont de la carretera, ara hem de fer-ho a peu pla, per un gual. Tinguérem sort que no duia massa cabal perquè, d'haver-ne portat més, no l'haguérem pogut creuar per allà. Aquest riu és afluent de la Tet, que al seu torn és un dels més destacats de la Catalunya Nord. La Lliterà naix al massís del Canigó i recorre els termes de Taurinyà i de Codalet. Finalment desaigua a la Tet just en la divisòria de les jurisdiccions comunals de Codalet i Prada. En poc menys de 14 quilòmetres de recorregut, salva un desnivell de més de dos mil metres negatius. I és que naix a uns 2.430 metres d'altura sobre el nivell de la mar i, quan mor la Tet, n'està a uns 337.
Desviament cap a la dreta
Caseta en ruïnes
En paral·lel a la Lliterà
Si a l'entrada de Taurinyà havíem travessat aquest curs d'aigua pel pont de la carretera, ara hem de fer-ho a peu pla, per un gual. Tinguérem sort que no duia massa cabal perquè, d'haver-ne portat més, no l'haguérem pogut creuar per allà. Aquest riu és afluent de la Tet, que al seu torn és un dels més destacats de la Catalunya Nord. La Lliterà naix al massís del Canigó i recorre els termes de Taurinyà i de Codalet. Finalment desaigua a la Tet just en la divisòria de les jurisdiccions comunals de Codalet i Prada. En poc menys de 14 quilòmetres de recorregut, salva un desnivell de més de dos mil metres negatius. I és que naix a uns 2.430 metres d'altura sobre el nivell de la mar i, quan mor la Tet, n'està a uns 337.
Travessem la Lliterà per aquest gual
Fins a la Lliterà havíem fet cap per una via que és poc més d'una sendera. Ara, a l'altra banda, ens esperen uns metres de pujada per pista fins a retrobar la carretera D-27, just enfront de l'abadia benedictina de sant Miquel de Cuixà.
Camí
Sant Miquel de Cuixà és una de les joies del primer romànic català. El lloc de culte, situada al peu del massís del Canigó, en plena ribera de Taurinyà, fou establert a mitjan segle IX per l'arxiprestre Protasi. Al lloc ja hi havia un temple dedicat a sant Germà d'Auxerre i, a prop, hi era l'important monestir de sant Andreu d'Eixalada. Tanmateix, entre el 30 d'agost i el 13 de setembre de l'any 878, una forta riuada de la Tet va destruir Eixalada i matà a una quinzena de monjos. Els trenta-sis supervivents es traslladaren definitivament a Cuixà i fundaren el monestir el 879 sota el nom de sant Germà de Cuixà. Els comtes de la Cerdanya i del Conflent protegiren aquest centre religiós i va crèixer tan ràpid que l'any 953 ja beneïren una nova església més gran. Temps abans l'advocació de l'abadia havia passat a ser la de sant Miquel i sant Germà.
L'etapa de l'abat Oliba al capdavant de Sant Miquel de Cuixà fou importantíssima. Oliba era fill del comte Oliba de Cerdanya i Besalú, de malnom Cabreta, i d'Ermengarda d'Empúries, i besnét de Guifré el Pilós, comte de Barcelona. Un dels seus germans, Bernat, fou comte de Besalú i de Ripoll. Un altre, Guifré, va ser comte de la Cerdanya, del Conflent i de Berga, i a més a més va impulsar el naixement de Sant Martí del Canigó. De fet, entre els anys 1008 i 1009, Oliba fou nomenat abat dels monestirs de santa Maria de Ripoll, sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó. En el cas de l'abadia que ens ocupa, va patrocinar l'edificació de dos campanars, dels quals només ens ha arribat un. També manà construir un cimbori sobre l'altar major de l'església, endemés d'una capella dedicada a la Trinitat i una cripta. L'abat Oliba, posteriorment, fou nomenat bisbe de Vic i fundà el monestir de Montserrat.
Sant Miquel de Cuixà començà una llarga decadència al segle XIV fins que la revolució francesa va posar fi a la vida monàstica. Els edificis foren venuts i transformats en naus agrícoles i industrials. Un dels campanars caigué l'hivern del 1829. Després, col·leccionistes de mig món es repartiren l'art i les ruïnes de l'abadia. A primeries del segle XX va començar la restauració del conjunt, i l'any 1919 s'instal·là una comunitat del Císter originària de l'abadia occitana de Fontfreda. Les obres continuaren unes quantes dècades més, i l'any 1965 els cistercens foren substituïts per un grup de monjos benedictins del monestir de Montserrat.
L'etapa de l'abat Oliba al capdavant de Sant Miquel de Cuixà fou importantíssima. Oliba era fill del comte Oliba de Cerdanya i Besalú, de malnom Cabreta, i d'Ermengarda d'Empúries, i besnét de Guifré el Pilós, comte de Barcelona. Un dels seus germans, Bernat, fou comte de Besalú i de Ripoll. Un altre, Guifré, va ser comte de la Cerdanya, del Conflent i de Berga, i a més a més va impulsar el naixement de Sant Martí del Canigó. De fet, entre els anys 1008 i 1009, Oliba fou nomenat abat dels monestirs de santa Maria de Ripoll, sant Miquel de Cuixà i sant Martí del Canigó. En el cas de l'abadia que ens ocupa, va patrocinar l'edificació de dos campanars, dels quals només ens ha arribat un. També manà construir un cimbori sobre l'altar major de l'església, endemés d'una capella dedicada a la Trinitat i una cripta. L'abat Oliba, posteriorment, fou nomenat bisbe de Vic i fundà el monestir de Montserrat.
Sant Miquel de Cuixà començà una llarga decadència al segle XIV fins que la revolució francesa va posar fi a la vida monàstica. Els edificis foren venuts i transformats en naus agrícoles i industrials. Un dels campanars caigué l'hivern del 1829. Després, col·leccionistes de mig món es repartiren l'art i les ruïnes de l'abadia. A primeries del segle XX va començar la restauració del conjunt, i l'any 1919 s'instal·là una comunitat del Císter originària de l'abadia occitana de Fontfreda. Les obres continuaren unes quantes dècades més, i l'any 1965 els cistercens foren substituïts per un grup de monjos benedictins del monestir de Montserrat.
Imatges de l'exterior de l'abadia de sant Miquel de Cuixà, que va ser fundada fa més de 1.100 anys i, després d'estar abandonada més d'un segle, tornà a la vida a primeries del segle XX.
Sant Miquel de Cuixà en una fotografia de finals del segle XIX
Fotògraf: Eugène Trutat
Abandonem l'abadia de sant Miquel de Cuixà per la carretera D-27, en direcció a Codalet. Al cap d'uns cinc minuts, passem per la vora del mas Vernis. De seguida, uns metres més enllà, queda el mas Rafart.
És en aquest punt on trenquem cap a l'esquerra, i comencem una ràpida pujada cap a la plana de sant Joan, coneguda també com la plana de Cirac, on hi fem cap en cosa de deu minuts.
Carretera D-27
Mas Rafart
De pujada cap a la plana de sant Joan
Per la plana de sant Joan
Continuem cap al nord, mentre ja veiem al fons Codalet i Prada de Conflent. Entre vinyes, arribem a l'ermita de sant Joan de Dossorons, documentada des de l'any 950 com a propietat de l'abadia de sant Miquel de Cuixà. També és coneguda amb el nom de sant Joan de Dosserons, del pla de Cirac i de Noceres. El seu nom original, Dossorons, podria derivar de l'existència de dos megàlits en les proximitats.
Ermita de sant Joan Dossorons
En aquest punt enllacem amb el camí que des de Codalet mena cap a aquesta ermita. A l'inrevés el seguim, primer pel terme, i ja després pel mig d'una urbanització dels afores de Codalet.
Al remat, fem cap a la carretera D-27a, que per la banda de la font dels Matxos i després de creuar el riu de la Lliterà, ens deixa a Codalet.
Camí de l'ermita de sant Joan Dossorons a Codalet
Companys i companyes d'itinerari
Un altre tram del camí, en arribar a una urbanització
Carretera D-27a
Amb la carretera travessem el riu de la Lliterà, just en l'entrada de Codalet
Font dels Matxos
Panoràmica de Codalet de primeries del segle XX des de la mateixa banda per on entràrem nosaltres
Cal ara que travessem Codalet de banda a banda. Segons el lingüista Joan Coromines, el topònim del poble deriva del col·lectiu 'codolar', per la qual cosa significaria "lloc menut de còdols".
A la dreta, la seu de l'ajuntament de Codalet
Codalet i Prada formen una conurbació. Per tant, només un senyal indica que canviem de jurisdicció municipal. En arribar a la capital del Conflent, fiquem el punt i final a l'itinerari.
Entrada a Prada des de Codalet
Per últim, ací us deixem amb l'enllaç de l'excursió a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada