Gerri de la Sal - Peramea - Masia d'en Jaume - Bretui - Montcortès - Estany de Montcortès - Cortscastell - Peramea

Aquesta setmana us proposem una excursió per la comarca del Pallars Sobirà. Comencem al poble de Gerri de la Sal i, des d'allà, eixim cap a Peramea, des d'on tirem cap a Bretui i Montcortès. Al remat, arribem a l'estany del mateix nom, situat a uns 1.000 msnm. En acabant, enfilem cap a Cortscastell, passem per Peramea una altra vegada i finalment tornem a Gerri de la Sal. En total, vint-i-un quilòmetres d'itinerari.

L'estany de Montcortès amb el poble de Cabestany

La ruta comença al raval del Roser de Gerri de la Sal, a tocar dels Salins que donen al poble l'apel·latiu salí i que foren durant segles el seu motor econòmic. Estan situats a tocar del riu Noguera Pallaresa i a prop del pont que comunica la vila amb el monestir de santa Maria de Gerri i el cementeri. Pel que fa a la resta del topònim, el filòleg Joan Coromines el fa derivar del basc agirre, "exposat, obert".

El Salins de Gerri

Monestir de santa Maria de Gerri, fundat l'any 807 tot i que els edificis actuals són del segle XII. Va ser desamortitzat l'any 1835. L'últim abat fou Antoni de Gudell i de Pinies.

Cementeri de Gerri de la Sal, a tocar del monestir

Comencem a caminar a primera hora del matí, per la qual cosa l'accés al recinte encara és tancat. Continuem, doncs, la ruta en direcció sud-oest i agafem la carretera N-260. Quan arriba el pas estret d'aquesta via pel bell mig del poble, trenquem a la dreta pel carrer del Mig, que puja. Travessem un portalet i continuem pujant cap a la plaça del Mercadal, on hi és la casa de la Sal, una magnífica construcció coneguda també amb el nom d'Alfolí i que servia per a emmagatzemar la sal produïda als Salins.

Arribant a la plaça del Mercadal

Casa de la Sal

Vista del monestir de santa Maria des de la plaça del Mercadal

En acabant de contemplar-la, continuem pel carrer de sant Sebastià, tot i que no per massa temps. I és que girem cap a la dreta pel carrer del Cap de la Vila, que és el primer que ens arranca per aquesta banda. El seguim. Aquesta via després gira cap a l'esquerra i ens deixa ja fora del nucli urbà de Gerri. Ací és on arranca el camí de Peramea, que és per on hem de seguir.

Carrer del Cap de la Vila

El camí de Gerri de la Sal a Peramea just en deixar enrere el poble

El camí de Gerri de la Sal a Peramea comença a pujar suaument per la partida del camp del Tender. Tanmateix, la pujada s'accentua molt de seguida i comencem a ascendir bruscament cap a la partida de Capdevila.

Camí de Gerri de la Sal a Peramea

El pas per travessar un barranquet ens dóna una treva, tot i que de seguida tornem a pujar per la vinya de Reboll en direcció cap a la partida de la Costa. Al remat, al cap d'uns quaranta-cinc minuts de deixar enrere Gerri, ja hem guanyat vora 300 metres d'altura. Aquest tram és el més costerut de tota l'excursió i, si no hem escalfat abans de ficar-nos en camí, ens farà suar la cansalada.

Mirada enrere cap a Gerri de la Sal

Una pujada inacabable

Més amunt, pel camí de Peramea

És aleshores quan el camí de Gerri a Peramea enllaça amb la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí. A mà esquerra ens queda el serrat de les Forques, a 934 msnm. Continuem ara amb la pujada, ja molt més suau, per la carretera, que es correspon si fa o no fa amb el camí antic.

El camí en trobar la moderna carretera que connecta Gerri de la Sal amb la Pobleta de Bellveí, ja a la veïna comarca del Pallars Jussà

Una vegada passada la corba Blanca, ja no tardem en veure el poble de Peramea. Travessem la plana de Montaner i, poc abans d'arribar a casa de l'Agustí, a l'entrada de Peramea, ens separem de la carretera i continuem pel camí de Gerri a Peramea, que baixa cap a l'obagosa partida de les Tosques.

Vista llunyana de Peramea

Camí de Gerri de la Sal a Peramea

Passem per la banda de baix de casa de l'Agustí després d'haver perdut un poquet d'altura i, des d'aquest punt, mamprenem de nou la pujada fins a fer cap al nucli urbà de Peramea, concretament al Portalet. Allà hi és també la font del Portalet.

El Portalet, amb la font del Portalet, a Peramea

Ens endinsem pels carrers d'aquesta localitat, que ens transporten segles enrere amb cases de pedra, arcades i la magnífica església de sant Cristòfol, que corona el conjunt. De fet, el nom del poble ve del llatí pĕtra medĭa, "pedra mitjana". Del temple són a destacar les relíquies dels Sants Innocents, o Martisants. No fa molt, La Mira hi els va dedicar un article que us convidem a llegir per a conèixer millor la seua història: La caixa del temps és a Peramea. Aquestes relíquies són les despulles mortals de diversos infants guardades dins d'una caixa. Venerades des de fa un bon grapat de segles, els veïns de la comarca els pregaven en temps de sequera. "Peramea (...) sa comarca en temps de sequedat experimenta de dits Patrons, lo puntual alivio" (sic), diu l'encapçalament de la fulla dels seus goigs.

A banda, l'església de Peramea també fou l'escenari d'un robatori sacríleg en els primers anys del segle XX. Us ho explicàrem fa anys en aquesta entrada: Un robatori sacríleg a Peramea.

Carrer a Peramea

Detall del campanar de l'església de sant Cristòfol. De la construcció original, romànica, que estava dedicada sant Joan no hi queda gran cosa. L'actual és del segle XVIII i va ser reformat a primeries del segle XX.

Creuem el poble de banda a banda, de nord a sud, pel carrer de sant Cristòfol i eixim a la Plaça, on, a banda de parar la font, l'abeurador i el llavador del poble, retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí.

Carrers de Peramea

La Plaça

Tanmateix, l'abandonem d'immediat perquè, a mà dreta, arranca un corriolet que baixa decididament cap al barranc del Baell. Es tracta del camí de Peramea a Balestui i per ell hem de continuar l'excursió.

Arranc del camí de Balestui,

que mena també cap a Bretui

Camí de Peramea a Balestui

Així doncs, per allà tirem i comencem a descendir. No tardem massa en travessar el camí de la Mina, que ens ix al pas quan la baixada més forta ja ha acabat. En acabant, continuem per la sendera estreta i humida que és aquest camí de Peramea a Balestui fins que, un centenar de metres abans de passar pel barranc del Baell, es fa pista.

El camí de Peramea a Balestui abans de creuar el barranc del Baell

Últims metres abans que se separen els camins de Balestui i de Bretui

En havent travessat el barranc, arribem a una cruïlla. El camí de Peramea a Balestui se'n va cap a la dreta. Nosaltres, però, hem de continuar cap a l'esquerra, per una pista que comença a guanyar altura en direcció a les pastures de la masia d'en Jaume, des d'on ens observen uns quants caps de bestiar. Aquesta via que ara agafem no és una altra que el camí de Peramea a Bretui.

Camí de Peramea a Bretui

Dit i fet, tirem cap a l'esquerra. A mà dreta, que és on paren la masia Parramon i la masia d'en Jaume, poca cosa veiem. Per contra, a mà esquerra, els prats de la partida de les Llenguaderes se'ns revelen amb la serra de Peracalç de fons. Amb tot, la pujada del camí de Peramea a Bretui dura tant com dura la pista. I és que una tanca barra el pas quan aquesta s'endinsa en propietat privada. És ací on el camí gira lleugerament cap a l'esquerra. Avancem cap a l'oest per una sendera estreta envoltada per tanques a dreta i esquerra que delimiten la propietat privada de la masia d'en Jaume. De seguida notem que per ací no hi sol passar ningú.

Camí de Peramea a Bretui

Un altre tram d'aquesta via, poc clara en algun punt

Just quan estem baix del casalot, que no veiem per la frondosa vegetació, arribem a un encreuament. En aquest punt tirem cap a la dreta i comencem una llarga pujada. En cosa de dos minuts, passem per la vora de l'abeurador de la masia d'en Jaume.

Abeurador del mas d'en Jaume

Continuem pujant i, de seguida, el camí de Peramea a Bretui travessa la pista que accedeix a aquesta explotació ramadera que, ho recordem novament, és de propietat privada. Per tant, no ens hem de separar de la via pública. Contemplem un corral modern ple de caps de bestiar, que ens miren encuriosits, i seguim cap al nord-oest per terreny de bosc.

Mas d'en Jaume

Camí de Peramea a Bretui

Travessem ara un país silenciós i solitari. Amb el camí de Peramea a Bretui, arribem al cap d'uns quinze minuts a una pista, que agafem cap a la dreta. Uns metres més enllà, la remor d'un cotxe ens fica en alerta. Estem a tocar de la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí, que és per on seguim ara l'excursió. I és que el camí de Peramea a Bretui se superposa a aquesta via mentre travessa les partides de les Comes i dels Ferreginals, a la dreta. Mentre, a l'esquerra, para el serrat de Vilanova i la Vall-de-vell.

Camí de Peramea a Bretui

Aquesta mateixa via, en havent trobat una pista

La carretera de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí se superposa al camí de Peramea a Bretui. Al fons, a la dreta, apareix ja el poble de Bretui.

Ja veiem Bretui uns metres per damunt de nosaltres. Tanmateix, la carretera se'n va a fer una marrada per a pujar en ziga-zaga fins a dalt. El camí de Peramea a Bretui, per contra, tira recte per la partida dels Quatre Camins. Ara més marcat, ara més esborrat, remunta en un tres i no res els cinquanta metres de desnivell que ens separen d'aquest poble.

Camí de Peramea a Bretui

Últims metres del camí abans d'arribar a Bretui

Entrem a Bretui pel camp de Peret. Segons el filòleg Joan Coromines, el topònim del poble deriva del basc buru, "cap, extrem", i de toi, que voldria dir "abundància". Per contra, Hubschmid defensà que tenia el seu origen en el nom gàl·lic Brĭttus. Del primer que veiem de Bretui és casa Peret. La deixem a la dreta i avancem cap a la part alta de la localitat. Després, tirem cap a l'oest per a veure l'església de sant Esteve, reformada al segle XVIII.

Entrada a Bretui amb casa Peret en primer terme

Carrers de Bretui

Façana de l'església de sant Esteve de Bretui

De la vora d'aquest temple arranca el camí que mena cap a Montcortès. De seguida, deixem enrere les últimes cases i coberts del poble, i enllacem novament amb la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí que, en aquest tram, es correspon una altra vegada amb el camí històric.

Camí de Bretui a Montcortès

En cosa de dos minuts, mentre anem cap al prat de la Llau, passem per la font de Dalt, que queda a mà esquerra. En acabant, ens reorientem cap al sud per tal d'evitar els contraforts meridionals de la serra de la Guarda.

Font de Dalt

El prat de la Llau, a la dreta del camí de Bretui a Montcortès, que coincideix amb la carretera

Uns metres més enllà, arribem a la casa Coll. En aquest punt, el camí de Bretui a Montcortès se separa de la carretera i continua en paral·lel a ella. A mà esquerra queda el prat de Magí.

Casa Coll

Una altra perspectiva d'aquesta construcció, situada al peu del camí de Montcortès

Camí de Bretui a Montcortès

L'entorn és ombriu. Encara ho és més a mesura que ens apropem al poble. Poc abans d'arribar a la llau de les Móres, la senda es fa pista i comencem a pujar. Al final de l'ascensió, hi és l'entrada al poble.

Camí de Bretui a Montcortès

Amb el prat de Magí, paisatge des del camí

Camí de Bretui a Montcortès

Entrada al poble

Creuem Montcortès en direcció sud-oest tot passant per l'església de sant Martí, profusament reformada al segle XVIII. De reduïdes dimensions, la façana i el campanar presenten un arrebossat blanc.

Abeurador al nucli urbà de Montcortès

Església de sant Martí

En deixar enrere el temple, tirem cap a la dreta per la partida del Cantó, pel camí de Montcortès a Mentui. Al cap de cinc minuts, retrobem la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí, amb la qual arribem immediatament a la collada de sant Antoni. En aquest punt hi ha un piló devocional que conté una xicoteta imatge de sant Antoni de Pàdua.

Camí de Montcortès a Mentui

Collada de sant Antoni

Piló de sant Antoni de Pàdua

Dels tres camins que arranquen de la collada de sant Antoni, nosaltres agafem el del mig, que és el que va de Montcortès a Mentui i que baixa ja cap a l'estany de Montcortès. I és que, en cosa de tres minuts, ens plantem al peu de les aigües d'aquest estany que, tot i estar només a 1.000 msnm, no té res a envejar a altres del Pirineu molt més alts.

Pocs metres abans d'arribar a l'estany

L'estany de Montcortès, amb el poble de Cabestany

Dues imatges de l'estany de Montcortès

Amb la visió del poble de Cabestany, elevat estratègicament per damunt de l'estany de Montcortès, avancem cap al sud-oest en direcció a una zona d'aparcament per als qui pugen amb vehicles fins ací dalt. També hi queda allà una font.

Font

Des d'ací, enllacem amb el camí de Montcortès a Peracalç, o camí de Canals, que mena en direcció sud / sud-est. Amb ell comencem a ascendir cap a Lo Planell per un entorn ben solitari. Prats a una banda i bosc a una altra.

Camí de Moncortès a Peracalç, o camí de Canals

En fer cap al punt culminant de la pujada, comencem a escoltar esquellots per ací i per allà. És la prova irrefutable de la presència de ramat a prop. En efecte, a mà dreta, del bosc que cobreix les llaus Roies, ixen unes vaques amb un vedell. La nostra presència les sobta, però continuen pasturant sense parar més esment en nosaltres.

Ramat pasturant a tocar del camí

En cosa de dos minuts passem per la borda de Perelló. A partir d'aquest punt, la baixada s'accentua a poc a poc.

Borda de Perelló

Estem a la partida de les Costes, on també hi ha altres animals pasturant. En aquest cas, a banda de vaques, hi ha també un bou. Encuriosits, des del seu lloc de pastura, enfilen al trot cap a la nostra posició. Dels animals ens hi separa el fil que fa frontera entre les pastures i el camí de Montcortès a Peracalç. No massa convençuts de l'efectivitat que tindria en cas d'acomesa, continuem la marxa. Com hi som a l'extrem sud-est de les pastures, a prop ja hi creix la vegetació de bosc de l'obaga de Canals. Per tant, ens perdem de vista prompte.

Camí de Montcortès a Peracalç, o camí de Canals

Animals pasturant

Camí de Montcortès a Peracalç, o camí de Canals

Continuem una llarga davallada cap a l'encara llunyana llau de Sibílies, que travessem en dues ocasions. Abans, però, perdem cap a la dreta el camí de Peracalç. Ara, ja només anem pel de Canals. Creuem per primera vegada la llau de Sibíles. Després, al cap d'uns cinc minuts, el camí de Canals se'n va recte cap al sud-est. Nosaltres, però, continuem per la pista, ara dita camí de la masia de Pasqual. El camí mena cap al nord / nord-est / est. Estem en zona de pastures A la banda de baix dels plans de Canals, passem per un abeurador alimentat per una cuba muntada en un tractor. És en aquest punt on el bosc desapareix i se'ns obre la partida de la Llenguadera. Per primera vegada des de l'estany de Montcortès, és en aquest punt on trobem un altre cop presència humana, concretament a la borda de Sabater, construïda al peu del Tossal.

Camí de Canals

Abeurador

Cal estar atents perquè, uns metres més endavant, hem d'abandonar la pista, tot just en havent travessat de nou la llau de Sibílies. Continuarem, ara, per una senda que naix a mà dreta i que es correspon amb el camí de Canals a Cortscastell, que, invisiblement, se'ns ha unit poc abans de passar per la borda de Sabater.

Camí de Canals a Cortscastell

Aquesta via, feta ja senda

Caminem ara per un bosc no massa frondós. El camí de Canals a Cortscastell no deixa de baixar i baixar, però més ho ha fet la llau de Sibíles, que ja duem alguns metres per baix de nosaltres. Al remat, des de la nostra posició, arribem a albirar el campanar de l'església de santa Anna de Cortscastell. Cap allà que anem. Els darrers metres abans que el camí històric trobe la pista tenen un desnivell negatiu accentuat. Cal anar en compte de no relliscar. Després, la pista és pedregosa però fàcil de caminar.

Vista de Peramea, al fons, i de Cortscastell, al fons de la vall des del camí que hi arriba des de Canals

Avancem cap al nord-oest per tal de travessar el barranc de les Morreres a l'altura de la font del Reguerot.

Font del Reguerot

En acabant, el camí de Canals a Cortscastell gira cap a l'est i, en cinc minuts, apleguem a la casa del Sabater, una de les dos del poble.

Camí de Canals a Cortscastell

Ruïnes de la casa del Sabater

En efecte, a Cortscastell sols hi queden dos cases. La del Sabater, en ruïnes, i la Xangre, que es manté dempeus. També hi ha restes del castell. Tot el conjunt està presidit per un roc singular, que li dóna al conjunt una visió particular.

Casa Xangre de Cortscastell

Allunyada del poble, al peu del camí que hi va cap a Montcortès, per on ens desviem momentàniament, està l'església de santa Anna, dins del recinte del cementeri. El temple és romànic, tot i que ha sofert remodelacions al llarg dels segles. Té dos accessos per la façana que mira a l'est. A l'interior, d'una nau, s'observen dos espais ben diferenciats. L'un al qual s'accedeix directament per la porta més septentrional, on hi és l'altar major, l'espai per als fidels i l'accés al cor elevat i al campanar. L'altre al qual s'entra per la porta de més al sud, que pareix una ampliació posterior. Tot plegat es manté dempeus de manera fràgil. L'altar conserva alguns frescos relativament moderns.

Entrada al recinte de l'església de santa Anna

Absis

Campanar i una de les portes d'entrada a l'església

Interior del temple, l'altar major vist des de baix del cor

Imatge de la Mare de Déu de Cortscastell, talla romànica conservada al Museu Diocesà d'Urgell, a la Seu d'Urgell

Des de l'església de santa Anna, desfem el camí fins a Cortscastell. Des d'allà enfilem cap al nord-est pel camí que mena cap a Pujol, que es correspon en aquest tram amb la moderna pista que comunica la localitat amb la carretera de Gerri a la Pobleta de Bellveí.

Camí de Cortscastell a Pujol

Panoràmica de Cortscastell

Travessem la partida del Canemar i, en acabant, ens redrecem cap a orient. Quan fem cap a la coma del Rei, punt en el qual la pista de Cortscastell trenca decididament cap al nord, el camí de Pujol continua la seguida en direcció est / sud-est. Nosaltres, però, continuem per la pista i comencem a guanyar altura a poc a poc. Pugem cap al serrat de la borda de Patot, que ens queda un poc més amunt, a mà dreta. Després de passar per una granja, a la partida de l'Argelagar, fem cap de seguida la borda de Patot. En aquest punt connectem amb la carretera de la Pobleta de Bellveí a Gerri de la Sal, que agafem cap a la dreta.

Borda de Patot

En la llunyania, davant de nosaltres, albirem ja el poble de Peramea, per on havíem passat ja abans. De fet, cap a ell ens adrecem de nou. Abans, però, passem per la vora de la granja de Rafel, a la dreta, i de la de Parramon, a l'esquera. També a aquesta banda ens queda la font de les Piques.

Carretera de la Pobleta de Bellveí a Gerri de la Sal

Panoràmica de Peramea

Granja de Rafel

Granja de Parramon

Font de les Piques

Detall d'aquesta font

En havent-la ultrapassat comencem a pujar lleugerament cap a Peramea. De fet, l'ascensió no s'atura fins que ja hi som a dins del poble una altra vegada. Ara no hem d'abandonar ja en cap moment la carretera de la Pobleta de Bellveí a Gerri. Vaja o no vaja de la mà del camí antic, la seguim mentre fa ziga-zagues per la banda septentrional del serrat de les Forques. El paisatge que guaitem des d'ací és de gran bellesa: el tossal del Puial, la serra de Culroi amb la roca de l'Àliga, la solana de Costoia o l'ermita de la Mare de Déu d'Arboló.