Areny de Noguera - Font Vella - Ermita de la Serreta - Berganui - Mas d'Avall - Suerri - Ermita de santa Llúcia

Aquesta setmana us proposem un itinerari pel terme municipal d'Areny de Noguera, a la comarca de la Ribagorça. En ell, a banda d'aquesta localitat, visitem el poble mig abandonat de Berganui, amb la seua església romànica de sant Agustí, el mas d'Avall, Suerri, que està del tot deshabitat, i l'ermita de santa Llúcia, recuperada l'any 1993. De més a més, passem per la font Vella i el llavador d'Areny, i també per les ruïnes d'una església o ermita situada a la Serreta, o serreta Llebrera, i que encara no ha estat identificada.

Gran part de l'itinerari està dominat per paisatges romputs on afloren colors grisos, grocs o rojos, que trenquen la monotonia que ens transmeten alguns dels trams d'aquesta excursió.

L'excursió comença a la cruïlla dels carrers Ribagorçana i Clemente Manzana d'Areny de Noguera. Des d'allà eixim cap a ponent i pujant per dins del poble fins a enllaçar amb el carrer de Manuel Pérez Mañanet. Amb aquesta via, abandonem el nucli urbà. Segons indica Javier Terrado Pablo, a Toponimia de Ribagoza: municipio de Arén (2001), el nom de la localitat deriva de l'adjectiu llatí arēnĕum, del substantiu arēna, amb el mateix significat que té en la nostra llengua. L'autor apunta a que el topònim fa referència al paratge on està Areny de Noguera i que el poble va haver d'agafar el nom en ésser fundat allà. En ser l'ètim un adjectiu, creu que podria tindre l'origen en una expressió del tipus pŏdĭum arēnĕum, "puig arenós". El cognom de Noguera li l'aporta el riu Noguera Ribagorçana, que passa a prop del poble i fa de frontera entre Catalunya i l'Aragó. D'aquesta manera, Areny de Noguera es distingeix d'altres llocs homònims com els nuclis d'Arenys de Mar i d'Arenys de Munt, a la comarca del Maresme; la caseria dels Arenys, al terme del Pont de Bar, a l'Alt Urgell; o el castell de l'Areny, al Berguedà.

Carrer Ribagorçana d'Areny de Noguera

Carrer de Manuel Pérez Mañanet

Tot just després de deixar enrere els últims habitatges d'Areny de Noguera, travessem el barranc del Teixet, que en alguns mapes apareix amb el topònim de barranc de la Font. A mà esquerra, ens queda la font Vella de la localitat, d'on raja aigua, així com el llavador.

Últims habitatges d'Areny de Noguera abans d'arribar a la font Vella

La font Vella i el llavador d'Areny de Noguera

Llavador d'Areny de Noguera. Al fons, per baix del pont, hi passa el barranc del Teixet.

Tan bon punt els deixem enrere, arribem a un encreuament. Continuem pel camí de l'esquerra, que és una pista de terra que mena cap al sud-est / sud / sud-oest per la banda de baix del puiet del Seix. Amb ella guanyem un poc d'altura, tampoc no massa. En menys de cinc minuts enllaça amb la pista que puja a Berganui, Suerri i l'ermita de santa Llúcia, que és la que seguirem d'ara endavant.

Desviament cap a l'esquerra

Panoràmica d'Areny de Noguera. A la banda de dalt del poble hi destaquen les ruïnes del castell, que se n'ha dit del Governador.

Camí

Pista d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri

Aquesta via, que agafem cap a la dreta i pujant, es correspon de manera pràcticament exacta amb el camí d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri des d'uns metres més enllà. Ara, per la partida del Seix, encetem una ascensió d'un quart d'hora. A la dreta, per dalt de nosaltres, veiem el Pui, el cim del qual està ocupat per antenes de televisió i telefonia mòbil.

El Pui, coronat per unes quantes antenes, des de la pista d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri

La pista, en havent trobat el camí vell que des d'Areny de Noguera pujava a Berganui, Suerri i, encara més enllà, a Tresserra, tot i que existia un altra via per a anar-hi a aquesta última localitat passant per Claravalls. Just davant de nosaltres, a la vora del tallat, els arbres marquen la situació de les ruïnes d'una església o ermita romànica que encara no ha estat identificada.

En acabar la pujada, guanyem un collet situat al mateix camí d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri. Si ens fixem bé, a la dreta, destruït per la pista en els metres inicials, pareix arrancar un camí en direcció nord-oest. Avança pel límit d'un tallat dels contraforts del Pui i va a morir baix d'uns arbres que hi destaquen sobre la resta del paisatge.

Començament del camí

El camí, més ben marcat

Allà hi són les ruïnes d'una església o ermita romànica sense identificar que ha estat anomenada de la Serreta, per ser aquest el topònim del lloc on està ubicada. D'aquest paratge també se'n diu la serreta Llebrera. El temple pareix que va ser de dimensions reduïdes. De planta rectangular i orientat cap a l'est, el mur meridional és el millor conservat del conjunt. Al lloc on va haver d'estar l'absis s'hi observa un munt de pedres que segurament formaven part de l'edifici.

Tot i estar relativament a prop d'Areny de Noguera, segons s'explica al blog Románico en Ribagorza, la gent del poble no es capaç d'identificar aquestes ruïnes, per la qual cosa ha de fer segles que el culte en aquest oratori fou suprimit. Al fil d'açò, val a dir que, en l'entorn d'Areny de Noguera, existia al segle X una cel·la monàstica sota l'advocació de santa Càndida que no ha estat del tot situada. Tanmateix, segons manifesta Carlos Barrull Perna, a La cristianización y "ribagorzanización" de un territorio prepirenaico: Areny y el valle de Sopernuy (2006), va haver d'estar ubicada en un paratge anomenat la Casa dels Frares, a tocar de Freixenet, aigües amunt del riu Noguera Ribagorçana i més a prop del monestir de santa Maria d'Alaó, del qual depenia a les acaballes d'aquella centúria. De més a més, les ruïnes que ens ocupen semblen d'una època posterior, del segle XII, cosa que no encaixa en absolut amb el suposat origen visigòtic que autors com Manuel Riu, a Desarrollo y afianzamiento del patrimonio monástico de Santa María de Alaón, en el siglo X (1986), li aventuren a la cel·la de santa Càndida.

També va existir a prop d'Areny de Noguera una ermita dedicada a sant Elies, però així mateix l'hem de descartar com a candidata. En aquest sentit, segons indica Balbino Velasco, a Historia del Carmelo español: Provincias de Cataluña y Aragón y Valencia, 1563-1835 (1990), aquest temple estava situat a prop del convent de carmelites d'Areny de Noguera, que fou fundat el 1575. Per a aquest autor, l'ermita de sant Elies podria haver estat l'establiment original de la comunitat carmelita al poble, i diu que l'any 1600 encara estava dempeus i guardava una imatge de la Mare de Déu de Pedrafita. Al fil d'açò, existeix una roca just damunt de les cases de la localitat que se'n diu de sant Elies, topònim que també s'atribueix al conjunt de les canals que baixen cap a Areny de Noguera des d'allà dalt. I en aquest indret, de més a més, Cristian Laglera, al treball Ermitas de la Ribagorza, va documentar unes restes que, amb tota seguretat, són les d'aquest temple. Per tant, les ruïnes de l'ermita de la Serreta continuen sent anònimes.

Vista de l'ermita de la Serreta des de l'absis

Fragment del mur meridional de l'edifici

Una altra vista cap al peu del temple

Pedres desperdigolades a la banda de l'ermita on va haver d'estar-hi l'absis

Pel mateix camí pel qual hem anat a aquest temple en ruïnes, tornem al d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri. Perdem ara un poc d'altura mentre observem, a l'esquerra, el serrat de Solà. Dalt d'ell hi destaca la silueta del poble de Claravalls. Tresserra també para per allà, però hi és trans sĕrram, és a dir, més enllà de les muntanyes, a la banda del darrere, i per açò no apleguem a albirar-lo. Després d'haver perdut alguns metres d'altura, de seguida els recuperem i iniciem una pujada constant per la banda de baix de la Serreta, dels Torms i del Pui. Més amunt para el cim del Teixet, que ja fa uns 1.280 metres d'altura sobre el nivell de la mar. No hi pujarem tant nosaltres, però. A mà esquerra ens queden les capçaleres de diversos barrancs, com és el cas del de la Cabanera.

Camí d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri

El camí d'Areny de Noguera a Berganui i Suerri comença a descendir quan deixem, a la dreta, el que puja al Teixet i a l'ermita de sant Salvador. La partida d'Escaldamillet es queda a l'esquerra, i ja és qüestió de deu minuts que arribem a Berganui. Hi entrem per la banda de dalt del poble. A la dreta tenim la partida de la Plegadura.

Segons l'Instituto Nacional de Estadística espanyol, Berganui no té cap habitant censat des de 2014, moment en el qual l'única persona que hi quedava a la localitat va deixar d'estar-hi empadronada. Nogensmenys, algunes de les cases estan encara ben endreçades i s'empren com a segona residència. En aquest segle, han estat els anys 2002, 2007 i 2008 els de major població a Berganui, tots tres amb 7 habitants registrats. Aquestes xifres queden lluny de les assolides a primeries del segle XX, quan el nombre de veïns estava al voltant del centenar. La gran davallada es va produir en la dècada del 1970. I és que hi havia empadronades 49 persones l'any 1970. En canvi, en quedaven només 6 el 1981.

Per una altra banda, el topònim de la localitat, segons manifestà Gerhard Rohlfs a Le suffixe préroman -ué, -uy dans la toponymie aragonaise et catalane (1952), deriva d'un possible nom de persona *Berganus, de l'arrel *Bergus, unit al sufix preromà -ui, molt freqüent en la toponímia major de la Ribagorça i del Pallars. Al seu torn, Menéndez Pidal, a Sobre las vocales ibéricas e y o en los nombres toponímicos (1918), defensà que aquest sufix era equivalent a l'èuscar -toi i al llatí -etum, de manera que proporcionaria al lexema que acompanya el significat de "relatiu a, pertanyent a". Per contra, Vicente García de Diego, al seu Manual de dialectología español (1946), hi va veure en -oi, -ui la marca del plural nominatiu de la llengua cèltica. Per la seua banda, Julio Caro Baroja, a Materiales para una historia de la lengua vasca en su relación con la latina (1946), assenyalà que el sufix present a Berganui té l'origen en el llatí -onem que, després de transformar-se en -oi en basc, acabà per ser -ui en ser catalanitzats els parlants d'èuscar de la meitat occidental del Pirineu català i de la banda oriental del de l'Aragó. Finalment, el mateix Rohlfs (1952) va sostindre que aquest sufix servia per a derivar noms propis de persona, igual que els sufixos gal -acu o llatí -anus. Així seria que, segons Rohlfs, un Octavianus formaria part de la família d'Octavi i un Berganui seria pertanyent a la família de Berganus.

Vista de Berganui

Entrada al poble

En qualsevol cas, n'hi ha d'altres, d'explicacions, sobre l'origen del topònim de Berganui, més o menys afins a l'esmentada en les línies anteriors. Sense detindre'ns més en aquesta qüestió, l'excursió la continuem per un carreró poc utilitzat i ple de vegetació i runa que travessa el poble. Enllacem aleshores amb la via que portava des de les cases a l'església de sant Agustí, separada de la resta del nucli urbà i situada a tocar del cementeri i d'un gran casalot. Aquest pas vell cap al temple fou parcialment destruït en fer la pista moderna.

Primer tram del carreró, ben conservat

Vegetació i runa dificulten el pas per aquesta via pública de Berganui

Casa abandonada a Berganui

Carrer que ix del poble en direcció a l'església de sant Agustí

Porta d'un edifici de Berganui

Accés modern a l'església de sant Agustí de Berganui. El camí vell, que és per on hem eixit del poble, passa just per davant de la porta del casalot que veiem en primer terme i s'uneix a la pista en fer cap als edificis annexos que el separen del temple i del cementeri.  

L'església de sant Agustí, que el Servei d'Informació del Patrimoni Cultural de l'Aragó (SIPCA), fica sota l'advocació de la Mare de Déu de l'Assumpció, és una construcció del segle XII tot i que molt modificada al llarg dels segles, sobretot en la centúria del 1700. D'una sola nau de planta rectangular, la façana mira a ponent i està formada per una porta emmarcada per un arc de mig punt i coronada per una finestra d'espitllera i una espadanya amb dues campanes. L'accés original, però, mirava vers el sud, cap a la banda del cementeri. De fet, hui dia encara s'hi observa al mur meridional del temple la porta primigènia tapiada. Durant el segle XVIII, el sostre de l'església, que és de volta, fou elevat, i també s'hi construïren el cor i la sagristia. Aquest darrer espai fou enderrocat fa pocs anys després que col·lapsara el sostre. A banda, també són afegitons posteriors a l'obra romànica les dues capelles obertes al nord i al sud de la nau per arcs de mig punt.

De l'interior hi destaca l'altar que, alhora, és molt senzill. És presidit per una imatge en miniatura de la Mare de Déu. L'acompanyen una representació de dimensions similars de sant Antoni de Pàdua i una altra encara més menuda de la Verge del Carme.

Esgléisa de sant Agustí de Berganui

Porta d'entrada al temple

Espadanya i finestra d'espitllera

El mur meridional de l'església, amb la porta original tapiada i una capella afegida posteriorment

Cementeri de Berganui 

Després de contemplar l'església de Berganui, per la part de baix del poble, ens reincorporem al camí que mena ara cap a Suerri. Pugem un poc per la banda de fora del nucli urbà i, de seguida, iniciem un suau descens cap a la font del Cap. El desviament per a agafar el camí que hi entra fins a ella para a uns deu minuts de Berganui. Amb tot, nosaltres no la visitem i seguim la marxa cap a Suerri perdent altura. Val a dir que el camí vell continua per la font del Cap i retroba la pista més endavant.

Camí cap a Suerri

La pista, en haver-se separat del camí vell

En qualsevol cas, per la pista i al cap d'un no res, arribem al mas d'Avall, un magnífic casalot isolat que para a un quilòmetres escàs de Berganui. El seu topònim fa referència a la situació que té respecte del poble, a menys altura i més enfosat cap al barranc de santa Llúcia. També és conseqüència del fet que, dalt de Berganui, hi és el mas d'Amunt. Del conjunt del mas d'Avall hi destaca una torre de planta circular formada per tres cossos irregulars. La resta l'integren un habitatge i corrals per al bestiar. També hi ha una esglesiola dedicada a sant Antoni.

Segons apunta Ernesto Zaragoza i Pascual al seu Catàleg dels monestirs catalans (1997), el mas d'Avall podria tindre el seu origen en una cel·la monàstica anomenada de sant Martí del Solà, que apareix documentada per primera vegada l'any 845: "...et est ipso campo in valle Ariniense, in locum ubi dicitur domum Sancti Martini...", que vol dir "...i és la plana en la vall d'Areny, en el lloc que se'n diu de la casa de sant Martí...". Va ser abandonada en algun moment entre el 971, quan apareix regida pel prevere Altimir i ja hauria perdut la condició de monestir en opinió manifiestada per Ramon d'Abadal al volum XV de Catalunya carolíngia (1955), i el 978. Aquest últim any fou donada pel comte ribagorçà Unifred i la seua esposa Sança al monestir de santa Maria d'Alaó. És el text d'aquesta donació el que ens dóna notícia de la ruïna de sant Martí del Solà i fa pensar que podria haver estat on ara hi és el mas d'Avall. "...ipsa ecclesia que vochabulum est Sanctum Martinum, in apendicio de castro Arinio in locho qui dicitur in ipsum solanum qui [est] prope sierre, qui fuit ecclesia erupta et est distructa et uenit nobis ex parentum nostrorum...", manifesta l'original en llatí, la traducció del qual seria "...l'església que és anomenada de sant Martí, en terme del castell d'Areny en el lloc que se'n diu del solà que [és] a prop de Suerri?, església que fou abandonada i és destruïda i que ens vingué donada pels nostres pares...". Fóra com fóra, la comunitat de sant Martí del Solà fa molt de temps que va desapàreixer i la seua pista es perd en el silenci dels arxius. Fins ara, no hem conegut de cap fil documental que acredite sense dubte la connexió entre aquella cel·la monàstica i el mas d'Avall del present.

Mas d'Avall

Bassa abans d'arribar al mas d'Avall

Entrada al mas d'Avall

Amb tot, la pista de Suerri, que poc més enllà retroba el camí vell, gira cap a la dreta just en arribar al mas d'Avall. Nosaltres fem el mateix i deixem el casalot a l'esquena. Mentrestant, a l'esquerra, el barranc de santa Llúcia se'ns descobreix enfonsat uns quants metres per baix de nosaltres. En aquest tram forma alguns salts per on cau la poca aigua que duu en un calorós diumenge d'agost.

Pista cap a Suerri

Vista cap a l'esquerra

En havent retrobat el camí vell cap a Suerri

Aquesta part de camí és bastant monòtona, i únicament li dóna una nota de color la varietat del paisatge geològic present en aquesta contornada. Amb tot, i de lluny, albirem algunes de les cases de Suerri. Hi fem cap després de pujar una costereta.

Vista d'un edifici de Suerri des del camí que hi puja des d'Areny de Noguera i Berganui

El poble de Suerri queda a l'esquerra del camí. D'entrada, costa de veure'l ja que la vegetació pareix que es vol engolir, almenys, la part que hi recau més a prop de nosaltres. Anem a buscar un millor lloc per a entrar al nucli urbà.

La vegetació amaga la banda septentrional del poble de Suerri, que és per on hi passa el camí.

Més endavant, arranca un corriolet que envolta el poble per la banda de ponent. Per ací han de passar animals de pastura perquè la vegetació és molt més escassa i, de més a més, veiem petjades. Entrem al poble per la banda de baix.

Suerri

El primer document que parla de Suerri és el text de l'any 845 que hem citat abans en referir-nos a la cel·la monàstica de sant Martí del Solà. A l'encapçalament hi diu "Sugerre", topònim que es correspondria amb el Suerri contemporani. També hi apareix amb aquesta mateixa forma, i amb la de "sierre",  a la donació de l'any 978 que, així mateix, hem reproduït anteriorment.

Segons un registre de població de l'any 1543 que arreplega Ángel San Vicente a Dos registros de tributaciones y fogajes de 1.413 poblaciones de Aragón correspondientes a las Cortes de los años 1542 y 1547 (1980), Suerri tenia aleshores dos focs. En aquest sentit, mentre va estar poblada, la localitat va haver de ser un lloc d'importància escassa. I és que Pascual Madoz, al volum XIV del seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar (1849), només diu de Suerri que és un "caserío en la provincia de Huesca, partido judicial de Benabarre, término jurisdiccional de Luzás", i no proporciona cap dada més. Al fil d'açò, Joan Coromines, al seu Onomasticon Cataloniae, defensa que el topònim de Suerri deriva de les paraules basques su, "foc", i erri "poble". D'aquesta forma, voldria dir "poble d'un foc", en referència al baix nombre d'habitants que sempre hauria tingut. En canvi, Manuel Benito, a Pueblos del Alto Aragón: el origen de sus nombres (2002), considera que l'ètim de Suerri és el també èuscar sorri, "zona boscosa". Per la seua banda, Marcelino Cortés, a Notas sobre algunos topónimos con la terminación -rr- en el Alto Aragón (2016), hi veu els mots bascos çu, "fusta", i be "baix de", de manera que Suerri significaria "baix del bosc". Aquesta última hipòtesi la reforça el fet que el poble estiga ubicat a sota del bosc de Berganui.

Pel que fa a les xifres de població, Suerri tancà el segle XIX amb 19 habitants, segons l'Instituto Nacional de Estadística espanyol. El 1920 n'eren 27 i, a partir d'aleshores, el nombre de persones censades no va fer altra cosa ja que minvar. La dècada del 1950 començà amb una vintena d'empadronats, però en encetar la següent n'eren només onze. Durant aquesta dècada, la dels seixanta, el buidatge de Suerri va continuar i l'any 1970 hi quedaven sis persones. Va ser poc després quan el poble fou abandonat, i el 1981 ja no hi vivia ningú.

Carrer a Suerri

Part de dalt del poble

Mig engolida per la vegetació i a la vora del camí que hi arriba des d'Areny de Noguera, hi és l'església, dedicada a sant Joan Baptista. Es tracta d'un edifici molt senzill i de reduïdes dimensions que no passa de la categoria de capella. Pel seu aspecte exterior, pareix més un magatzem o un corral que no pas un temple. És d'una sola nau de planta rectangular, coberta a dues aigües i capçalera plana, sense absis. Tampoc té campanar, ni espadanya. Una finestra menuda situada al mur meridional il·lumina l'interior. N'hi ha una altra, de finestra, a la façana, que mira a llevant. La porta, de fusta, encara hi és al seu lloc.

L'interior, amb capacitat a tot estirar per a una quinzena de persones, té el sostre de volta i compta només amb un altar amb restes de pintura blava i rogenca. Tota la volta va ser també blava, i s'hi conserva de més a més el paviment. Tant l'altar com la pintura fan l'efecte de ser d'època moderna. Segons es manfiesta a l'expedient de la causa general de la dictadura franquista contra els republicans que correspon al terme municipal de Cornudella de Valira, del qual n'era part Suerri en acabar la Guerra civil espanyola, els objectes de valor d'aquest temple, i dels de la resta de la jurisdicció d'aquest ajuntament, foren destruïts en els primers dies d'agost de 1936.

Sant Joan Baptista de Suerri

Vista del mur meridional del temple. Al sostre, una part està coberta per teules i una altra per lloses.

Façana del temple

Interior de l'església. Del sostre, hi pengen tres rates penades.

Una altra vista de dins de l'església de sant Joan Baptista de Suerri. En aquesta imatge, a l'esquerra, s'observa part de la porta.

Detall de les tres rates penades

Després de visitar Suerri, on també hi ha una caravana i un vehicle abandonats des de fa temps, deixem tot rastre de camí vell i pugem per la pista cap a l'ermita de santa Llúcia. Al paisatge, solcat pel barranc que hi té dedicat l'advocada de la vista, hi predominen els colors grisos i groguencs. Aquest és el major espectacle d'aquest tram de la ruta, la geologia. Guanyem un poc d'altura mentre ens adrecem a la partida dels Tornals. Tot és silenci i soledat ací. Al fons, trau el cap el campanar de l'església de santa Quitèria d'Iscles.

Pista cap a l'ermita de santa Llúcia

El barranc de santa Llúcia en ser travessat per primera vegada per la pista

Segona vegada que passem pel barranc de santa Llúcia. Ara, hi caminem en paral·lel durant alguns metres.

La pista es perd un poc en arribar a la font de santa Llúcia, que deixem a la dreta. Després, però, torna a aparèixer ben marcada per a creuar, per última vegada, el barranc de santa Llúcia. Des d'ací, encetem una pujada per l'extrem nord-oest del bosc de Berganui fins a trobar, a l'esquerra, l'ermita de santa Llúcia.

La pista, en passar la zona de la font de santa Llúcia

Última vegada que travessem el barranc de santa Llúcia

L'ermita de santa Llúcia, d'esquena a la pista

Es tracta d'un temple romànic de reduïdes dimensions del qual només s'ha conservat l'absis. La resta de l'edifici va ser enderrocat el 1993 durant les obres de recuperació que posaren fi a dècades d'abandonament. El veïnat d'Areny de Noguera, sobretot els caçadors del poble, foren els promotors de la restauració. Deixaren només la base dels murs, amb la qual cosa s'identifica perfectament la planta que va tindre el temple. També és evident encara on estava la porta d'entrada, al mur meridional. L'absis, que està tancat per una reixa, conté la taula de l'altar i dues imatges modernes de santa Llúcia i de Crist a la creu. S'hi celebra un aplec a mitjan de setembre amb motiu de l'inici de la temporada de cacera.

Dues vistes generals de l'ermita de santa Llúcia de Suerri. Al mur de migdia de l'edifici s'observa el lloc on va estar-hi la porta d'entrada.

Absis

El temple des de l'absis

Amb tot, ací acaba el nostre itinerari. Ara hem d'encetar la tornada cap a Areny de Noguera exactament pel mateix camí per on hem vingut. Per tant, ens queden per davant uns deu quilòmetres més abans de ficar el punt i final a l'excursió a la que ha estat considerada com una de les localitats principals de la Terreta. Per últim, us deixem l'enllaç a Wikiloc del recorregut, amb el desig que el gaudiu.