Sant Pere de Castellfort: a ras de cel

A ras de cel. Més a prop del firmament que de la terra, el veïnat de Castellfort, als Ports, aixecà la seua ermita de sant Pere a vora 1.300 metres sobre el nivell de la mar. El temple, dedicat a Simó, el pescador de Cafarnaüm, el fill de Jonàs, el germà d'Andreu, la pedra sobre la qual Mateu afirma que Jesucrist va voler construir la seua comunitat, és una talaia privilegiada d'aquesta contrada del nord del País Valencià. A ras de cel, com no, un cel que, segons la tradició és guardat pel que és considerat primer Papa amb les seues claus.

Panoràmica de Castellfort. Darrere del poble, un poc cap a l'esquerra de la imatge, l'ermita de sant Pere.

Hi arribem a mitja vesprada d'un dia de finals de juliol. El blau domina per damunt dels nostres caps. Algun nuvolet perdut dóna una certa nota de variació a la monotonia de la concameració celest. El Sol encara pega de valent, tot i que ja ha perdut embranzida i, a poc a poc, s'apagarà mentre s'amaga per ponent. L'ermita s'alça isolada al mig d'una lloma. Pareix aquest un paratge remot, però la veritat és que dista només un parell de quilòmetres de Castellfort. De la carretera més pròxima, hi queda tan sols a cent metres. Contrastos. De l'asfalt proper a la ruralia més profunda. Olorem els animals, escoltem els esquellots, un vent lleuger ens acarona en mirar a orient. A Occident, el degoteig discontinu dels motors que circulen per la carretera desfà l'encisament. També en són responsables d'açò els gegants eòlics que, verticals, s'eleven com si foren gratacels i trenquen la panoràmica bucòlica cap a aquesta banda.

L'ermita, aliena als canvis que s'han succeït al seu entorn al llarg dels segles, continua allà on la posaren en l'època medieval: a tocar d'una cruïlla de camins ramaders. Per l'oest, que és per on té la porta d'accés en l'actualitat, li arriba la carrerassa de la Lloma al mas de Dolç. Aquesta via pecuària principia a la banda de Vilafranca del Maestrat i, encara més enllà, enllaça amb altres que menen cap a l'Aragó. Després de deixar enrere el temple, cap a la dreta se li separa la carrerassa de l'hostal de la Roja, que baixa cap a la venta del mateix nom. En acabant, aquest pas es divideix i un ramal tira cap a la Tinença de Benifassà i cap a Catalunya mentre que l'altre baixa en direcció a l'Avellà de Catí. Fruit d'aquests usos ramaders són els murets de pedra seca que esquitxen la rodalia del temple, a fi de delimitar les pastures. Hui dia els ajuda en la seua funció el fil d'aram que els corona.

La carrerassa de la Lloma al mas de Dolç arriba entre murs de pedra seca al temple. Per l'esquerra, tot i que a la fotografia no s'acaba de veure, entra el camí de Castellfort a l'ermita de sant Pere.

A l'extrem dret de la imatge, un bou ajocat a la solana. La resta del ramat s'amaga a l'ombra.

Sant Pere de Castellfort és una ermita construïda entre els segles XIII i XIV que barreja elements del romànic i del gòtic. D'una sola nau rectangular, hi destaca l'absis poligonal amb contraforts a l'exterior, que està separat de la resta del temple per un arc triomfal apuntat. 

Ermita de sant Pere, hostal i corralisses

Absis

En canvi, l'arc que emmarca la porta d'entrada és de mig punt. Aquest accés va ser obert l'any 1569 per a substituir l'original, que parava al mur meridional del temple i que va quedar afectat per la construcció de l'hostal. L'edifici annex fou bastit entre els cinc-cents i el sis-cents, com indiquen les dates gravades de 1579, 1631 i 1687.

Porta d'entrada a l'ermita

Detall del pany

Hostal i corralisses

A banda dels castellfortins, a aquesta ermita hi van en pelegrinatge des de Portell de Morella, a la mateixa comarca, i des de Catí, a l'Alt Maestrat. Els portellans fan el romiatge el tercer dia de Pentecosta. Tretze hòmens, dotze seglars i un capellà, ixen la nit anterior del poble i arriben a l'ermita de sant Pere ja de matí. Ouen missa, dinen i se'n tornen de vesprada a Portell. Aquesta és una tradició medieval que fou ordenada per Juan Izquierdo, bisbe de Tortosa, l'any 1571. Els catinencs, per la seua banda, pugen a Sant Pere de Castellfort el primer dissabte de maig. Són quaranta quilòmetres de recorregut, i tothom hi pot participar. Pernocten i, a l'endemà, tornen a la seua localitat. Aquesta celebració és molt popular, i àdhuc els goigs que es canten a l'ermita tenen una estrofa, l'última, on s'esmenta Catí.

Ací, doncs, s'apleguen centenars de persones en les dates assenyalades. També ha de ser assenyalada la diada de sant Jaume, com cantaven els Pavesos o l'orquestra Català, tot i que no ho és en aquesta ermita. És per això que, passades les sis de la vesprada, només hi som nosaltres, les vaques i els bous. Continuem la marxa i Sant Pere de Castellfort queda allà sola, guardada pels bovins que de la seua rodalia n'han fet sa casa.