Isidoro Peris Gómez: el metge poeta

El castellà va irrompre amb força a primeries del segle XVI al Regne de València. Així és que poques dècades després de la mort d'Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Isabel de Villena o Jaume Roig, cabdals de la nostra literatura i que convertiren la centúria del mil quatre-cents en la d'Or de les lletres valencianes, molts autors indígenes abandonaren la llengua materna i abraçaren una d'estrangera sota tota mena d'arguments. Pere Antoni Beuter, que havia publicat el 1538 en valencià la Primera part de la historia de València que tracta deles Antiquitats de Spanya y fundacio de València, ab tot lo discurs fins al temps que lo inclit rey don Jaume primer la conquista, va traduir l'obra al castellà el 1550 i va fer la segona part el 1551 només en aquest idioma. La seua justificació fou que "... como el tiempo ha traído la diversidad de tantos reinos como en España se partieron por la venida de los moros, en un general y solo señorío, excepto el reino de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la Monarquía primera de España en tiempos de los godos. Luego no es razón que a nadie le parezca mal que, siendo yo valenciano natural, y escribiendo en Valencia a los regidores de ella, escriba en castellano por el respecto del provecho común y divulgación mayor en toda España".

Representants del braç reial per la ciutat de València a les Corts del Regne de València pintats a les acaballes del segle XVI al Palau de la Generalitat. En aquell moment, el monarca valencià era Felip el Prudent, que residia a Castella i governava el país mitjançant la figura del virrei, que al temps d'aquesta obra era Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d'Aitona, comte d'Osona i vescomte de Cabrera i Bas.
Fotografia: Joanbajo

Un cas similar és el de Rafael Martí de Viciana, que preparà en valencià la seua Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno, dividida en quatre llibres, però la va acabar publicant en castellà. "Por ser yo valenciano no escribiré tan polido castellano cual se habla en Toledo", advertí l'autor borrianenc als seus lectors. Anys després també va usar el castellà per a redactar el Libro de Alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574). Al començament de l'obra, adreçà unes paraules als governants de la ciutat de València i els explicà per què preferia comunicar-se amb ells en un idioma estranger. "Hame parescido consagrar está Obra á Vuestras Señorías, como á padres de la República Valenciana, á quien por todo derecho, favorecer y acrecentar la honra de la propria Patria pertenece, suplicándoles me perdonen por haber vertido esta Obra de Valenciana en Castellana, que por la mesma causa huve de vertir la Chrónica de Valencia, y el Libro de Nobleza, é Hidalguía, Armas, y Blasones, y el Libro de Recreación de los dias calurosos de Julio, que despues de haberlos copilado, en la versión de todos ellos tuve otro tanto trabajo, solamente por hacerlos comunicables á muchas otras Provincias", manifestà. Molt més brusc en l'argumentari fou Narcís Vinyoles, que havia escrit pràcticament sempre valencià. Aquest poeta, al traduir a l'idioma de Castella el Suplemento de todas las crónicas del mundo (1510), assenyalà que "osó alargar la mano suya para ponerla [l'obra] en esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la cual puede muy bien, entre muchas bárbaras y salvajes de aquesta nuestra España, latina sonante y elegantísima ser llamada".

Xilografia de Rafael Martí de Viciana publicada l'any 1565

Aquest, però, no fou un fenomen exclusiu dels valencians, i a Catalunya també va passar en la mateixa època amb escriptors com Dionís Jeroni Jorba, autor de la Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona (1585). Aquest manifestà haver triat el castellà per a redactar-la perquè "quitada la latina ninguna [llengua] es más entendida que la castellana". El barceloní Joan Boscà, per la seua banda, no va usar gairebé mai el català i, fins i tot, és conegut amb la versió castellana del seu nom, Juan Boscán.

Amb tot, en un primer moment, va haver una certa resistència a la castellanització i alguns autors s'hi oposaren aferrissadament. Les seues crítiques, al remat, quedaren en foc d'encenalls i el nostre idioma va haver d'esperar un parell de segles per a ser recuperat com a llengua literària. Ara bé, aquestes paraules no han de desmerèixer la tasca que feren per a conservar-lo entre els segles XVII i XVIII escriptors com mossèn Francesc Mulet, Joan Baptista Escorihuela o Lluís Galiana, d'estils molt diferents i que també feren part de la seua producció en castellà. "No solo la Lengua Castellana es séria i circunspecta, sino también la Valenciana. Siendo esto assi, como lo es, quien no admirará, que aquellos Hombres que huvieran podido adelantarla, ó á lo menos conservarla, se haian descuidado tanto, que no solo no le han dado lustre alguno, sino que aun han sido causa, para que aquel grande esplendor que la adornava, se fuesse obscureciendo?", reflexionà Galiana al començament del Diccionario Valenciano-Castellano (1764) de Carles Ros. L'autor de la Vall d'Albaida aprofità l'avinentesa per a criticar els arguments que portaren a Beuter i Viciana a emprar el castellà, tot i que ell mateix tampoc redactà eixes línies en l'idioma matern.

La llavor posada pels il·lustrats del segle XVIII que, tot i no renunciar al castellà com a llengua literària reivindicaren el paper del valencià, va fructificar en la Reinaxença de la centúria següent. A València, segons manifesta Vicent Simbor a La Renaixença al País Valencià (1988), el fil entre els incipients valencianistes literaris del set-cents i els primers escriptors de l'etapa de recuperació de la nostra llengua no es trencà, i de l'obra d'Escorihuela es passà al poema En los dies del nostre Rey Fernando (1830), d'un tal Antoni M. Peyrolon, funcionari de l'administració reial de l'Albufera que, anteriorment, havia tret a la llum obres en castellà. Un any després, el polític Vicent Salvà va escriure un altre poema en valencià, Lo Somni. Així doncs, aquestes primeres manifestacions del ressorgiment idiomàtic al País Valencià van succeir de manera simultània a l'inici de la Reinaixença a Catalunya amb La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, publicat el 1833.

Ara bé, el desenvolupament del fenomen renaixentista en ambdós territori fou d'allò més diferent. A Catalunya, allò que havia estat d'entrada la recuperació del català com a llengua literària acabà per convertir-se en el naixement del catalanisme polític. Aquest moviment es va fer palès en l'aprovació de les bases de Manresa per a una Constitució Regional Catalana (1892), la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), la celebració de l'Assemblea constituent del Separatisme Català a l'Havana i la redacció d'una Constitució provisional (1928) o el restabliment de la Generalitat (1931). Al País Valencià, la Reinaxença fou un "fracàs", segons afirma Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962). "Una <<renaixença>> com la nostra no podia quedar-se en l'estadi d'un simple moviment llibresc", sentencià l'assagista de Sueca. I és que el valencianisme polític no es desvetllà fins als primers anys del segle XX. L'exposició valenciana de 1909 evidencià i confirmà, com ja havia apuntat el poeta Teodor Llorente abans, que la recuperació del valencià a València no venia a ficar en dubte la unitat d'Espanya ni pretenia anar més enllà. "Para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar", deia la lletra de l'himne oficial d'aquest esdeveniment, que ara ho és també de la comunitat autònoma valenciana.

El poeta Teodro Llorente, una de les grans figures de la Renaixença valenciana, en l'acte de la seua coronació com a "Poeta de València" en el marc de l'exposició regional valenciana de 1909. Durant la cerimònia els uns bramaven proclames valencianistes, d'altres en replicaven d'espanyolistes.
Font: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

De resultes d'açò, val a dir que la Reinaxença valenciana fou bàsicament literària i, dins d'aquest camp, els autors conrearen la poesia en valencià, i preferiren el castellà per a obres d'altres gèneres. Res a veure, doncs, amb la situació a Catalunya. No obstant açò, a partir del discurs De regionalisme i valentinicultura, pronunciat el 1902 pel doctor Faustí Barberà, el valencianisme polític va voler agafar embranzida. Els aplecs del Puig o de la muntanyeta de sant Antoni de Betxí, o la Declaració Valencianista de 1918 foren alguns dels fruits d'aquesta agitació creixent. Després, amb la Reinxaneça ja finada, van prendre el relleu certes reivindicacions autonomistes durant la II República i la Guerra civil espanyola, anihilades totes elles pel franquisme, i aparegueren figures referents en aquells anys difícils com Carles Salvador o Manuel Sanchis Guarner.

Acte per a reivindicar un estatut d'autonomia per al País Valencià l'any 1933 a Sueca, amb l'impuls del Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA)

És en aquest context on hem de situar al protagonista d'aquest text. Es tracta d'Isidoro Peris Gómez, que va nàixer a la vila d'Onda, a la comarca de la Plana Baixa, l'any 1893. Tal com explica Francesc Àlvaro i Fèlix, a la seua Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d'Onda, publicada el 2017 però confeccionada una dècada abans, era fill del matrimoni format per Isidoro Peris i Dolores Gómez. Va cursar els estudis primaris a la seua localitat natal i, en acabant, va fer el batxillerat a l'Institut Francesc Ribalta de Castelló de la Plana. Ací obtingué una matrícula d'honor en l'assignatura de llengua castellana l'any 1906. Finalment, aconseguí la llicenciatura en Medicina a la Universitat de València el 1918. Durant la carrera universitària també va guanyar premis extraordinaris en assignatures com la de primer d'anatomia i embriologia, histologia i histoquímia, o fisiologia humana.

Fou en aquesta darrera època quan s'inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió. Amic del molt més conegut escriptor Josep Maria Bayarri, l'estil que Peris imprimí en les seues composicions s'adaptà de manera molt exacta amb l'esperit jocfloralesc. I és que, com molts renaixentistes, usà un model de llengua artificiós, allunyat del valencià col·loquial, i a banda, com ja hem dit, va centrar la seua obra en una temàtica molt reduïda. A través dels seus escrits, se'l pot descriure com un home molt creient que va veure arreu l'obra de Déu.

Fotografia d'Isidoro Peris feta al voltant de l'any 1915

Però Peris, com un bon grapat d'autors de la Reinaxença valenciana, només va usar el valencià en una part de la seua producció literària. Així és que, a pesar de les lloances a la pàtria valenciana i al nostre idioma que manifestà en els seus versos, en els treballs vinculats a la medicina optà pel castellà. D'aquesta manera, la seua tesi Quimioterapia de la tuberculosis quirúrgica fou en aquesta llengua, la qual cosa no hauria d'estranyar-nos per ser aquesta l'única del sistema educatiu espanyol en aquella època. També trià, però, el castellà a l'hora de confeccionar el seu estudi Topografía médica de Onda, Castellón (1922), premiat amb 500 pessetes per l'Instituto Médico Valenciano. Igualment en castellà va escriure la seua producció periodística i part de la poètica.

És per açò que, en funció de l'idioma usat, Peris signava com Isidor o com Isidoro, que havia de ser el seu nom de bateig i també com se'l coneixia al seu poble. De fet, a Onda, la gent va canviar el topònim d'un barranc del terme i començà a dir-li de don Isidoro en el seu honor. Abans, aquest curs d'aigua havia estat conegut amb els noms de barranc de Montí o barranc del toll del Bou.

Peris va estar vinculat a l'Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil, del carrer Llibrers número 2 de València, i fou ací on va aconseguir un dels seus primers premis literaris el maig de 1913 per la poesia A la Mare de Deu dels Desamparats. La premsa de l'època definí a Peris, als seus vint anys, com un "distinguit i entusiaste valencianiste" (sic). Uns mesos després, l'agost d'aquell any, va resultar guanyador d'un premi del Certamen literario de la Semana jaimista, esdeveniment muntat pels carlins, que en aquell moment tenien com a pretendent a la Corona espanyola a Jaume de Borbó i Borbó-Parma, i el diari La Correspondencia de Valencia li va publicar la poesia distingida, en castellà, sota el títol Horas tiernas. Aquesta obra, escrita en els primers anys de la guerra del Rif, acabà per ser una exaltació del nacionalisme espanyol i de la religió que ficà negre sobre blanc l'abast de les pretensions valencianistes d'una part molt significativa dels autors i entitats que es van involucrar en la Renaixença al País Valencià.

"Sereno está el cielo;
la noche está quieta.
En las aguas de inmóvil regato,
dormido entre peñas,
sus rayos de plata
la luna riela...

Brisas mansas salidas del piélago
besan del arroyo las riberas,
y llegan al valle
y al monte, y refrescan
los árboles grandes,
las hierbas pequeñas.

La hondonada del valle, cruzada
por serpiente de plata que ondea,
y en su límpido espejo se miran
con temblores las rientes estrellas,
y el murmullo suave que el aura
con su beso a la fronda festeja,
son los magos que en noche diáfana,
noche de ternezas,
vienen placenteros,
con fresca señera,
a rendir los honores de fieles
a sus reinas, la luna y estrellas...

Plañe mansa la fuente su lloro
que en rosarios de perlas se trueca,
y las blancas espumas adornan
cual encajes de blondas y sedas
las rizadas y limpidas aguas
que parece que hielan de frescas.

Se oye el canto del ave en la fronda
que con voz melodiosa gorgea
los canoros conciertos primeros
que a la noche parece que auyentan
y atraigan con mimo
al sol que despierta...
Y lucha el crepúsculo
con luz y tinieblas.

Y aparece triunfante la luz
que levanta de riscos y breñas
que coronan las agrias montañas
que en oriente forjaron las sierras.

De lo alto del monte la aurora
con su manto purisimo envuelta,
que es formado de fresca neblina,
desciende risueña,
encontrando a las flores llorosas
encontrando llorando a las hierbas...

Es el lloro amoroso que vierten
sintiendo la ausencia
de la luna blanca 
y de sus estrellas...

El aljófar que adorna las flores
las aligeras brisas se llevan
cuando el astro del día asomando
rútila cabeza,
vierte sus destellos,
vierte sus ternezas...

Cambia el lloro que el campo ofrecía
en alegre mirada risueña;
y las flores al beso lumínico
abren placenteras
sus corolas plegadas, y olores
ceden a las auras mañaneras.

El astro rey, brilla.
Se trocaron en luz las tinieblas,
Vivos resplandores ambarinos
coronan las sierras,
y besan las frondas,
y alumbran las eras,
y el piélago aurífero
de mieses trigueñas,
que a impulsos del viento
a compás ondea...

¡Qué horas más dulces
son las horas estas
para aquel que conserva recuerdos
de su Dios, de sus padres y tierra!
Ve en el amplio horizonte pintada
la gloriosa y bendita señera
con el oro y la sangre que el mártir
la tiñó y que ufana ella ostenta.

Para aquel, que repudia a su madre
porque ¡infame! sus glorias desprecia,
son acíbar disuelto entre hieles
las horas aquellas,
 pues todas las cosas
del orbe vocean
con sublime elocuencia que espanta
aquello que él niega.

Que en el cielo hay un Dios poderoso
que es Autor de la luz y tinieblas,
que rigió los destinos gloriosos
de mi Patria en sus luchas y guerras,
que laureles brindó a mis mayores
siempre en sus empresas...

Y que hoy enemigos de España,
una escoria atrevida, sin fuerzas,
pretende arrancarle
de mi santa y gloriosa bandera...

.. . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . .
.. . . . . . . . . . . . . . . .
¡Vana pretensión!
¡Villana quimera!
Aún hay hijos de España que sienten
amor a su madre, y que afrontan
los peligros todos,
y en sangrienta guerra
morir saben luchando por Cristo,
por su Rey y la Patria, su emblema.

Son los hijos que escuchan los ecos
que pregonan la luz verdadera,
las fontanas con blando murmullo,
el arroyo besando las piedras,
y las auras meciendo las flores
que salpican la verde pradera:
los que admirar el canto del ave
yel reir de la lúcida estrella
cuando el terso cristal del regato
sus rayos refleja.

Los que sienten el pecho embargado
de amor y de pena,
cuando en noche medrosa las mieses
el cierzo flagela,
cuando el trueno retumba en las nubes
y las nubes descargan las piedras,
y llorando ternuras, al cielo
demandan clemencia...

Los que ven en la noche tranquila
de Dios la grandeza,
con símbolo escrita,
de miles de estrellas.

Los que ven la grandeza de Dios,
cuando el mundo dormido despierta,
y en gárrulo canto
las aves festejan
del astro del día
las rubias melenas.

Los que sienten en todo momento
profundas ternezas,
porque siente latir en sus pechos
la Fuente pristina de toda grandeza...

Fuente de hermosura,
alegre, risueña,
purísima, amable,
tranquila, serena,
bendita, sagrada,
amorosa y tierna,
que en la insignia de Amor y Esperanza
con majestad reina".

El 5 d'octubre de 1913 també va participar Peris en una vetllada literària organitzada pel Requeté Legitimista de València i va recitar un altre poema de la seua ploma en castellà, amb el títol de La Agrupación Escolar. El primer de novembre presentà Con El nada temo en una altra vetllada, aquest camí al Centro Escolar y Mercantil del cap i casal del Túria. Allà, de més a més, va pronunciar un discurs lloat a les pàgines del diari Las Provincias. A mtijan de febrer de l'any següent va llegir davant d'aquest mateix auditori el seu poema, ara en valencià, Suprem Desitj. En març de 1915 donà a conèixer Puccini i, en els mesos que el seguiren, A Gandía, Mi patria no muere, Añoranzas i A la Virgen de las Virtudes. Aquesta última composició la va publicar a la Revista de Villena.

"Virgen santa, Faro hermoso de Villena,
siento pena,
por ser pobre mi canción;
Mas repleta de esperanzas y dulzores,
dice amores
que atesora el corazón.

Dice amores campesinos que nacieron
y crecieron
á la sombra de la Fé,
que hoy en alas del riente geniecillo,
tan sencillo
que me inspira, cantaré.

Y á tus piés, Virgen bendita, mis cantares
serán mares,
con el Faro de Virtud,
cuyas crines destrenzadas de hermosura
blanca y pura,
tañerá mi fiel laúd.

De estos campos de mi tierra, tan queridos,
compungidos
por la hiel de mi dolor,
cogeré flores sencillas, perfumadas,
desposadas
con los ¡ayes! de mi amor.

Mas debiera presentarlo habla divina,
peregrina
voz de músicas y miel,
pero es bello y más sabroso presentarlo
y cantarlo
con rudeza, sana y fiel.

Ved Señora de qué rústica manera,
se os venera,
desde el fondo de mi hogar,
Os envío cual cantor de amor rendido,
hoy, prendido
mi espíritu en un cantar.

Desde lejos, he soñado, Madre mía,
que en tu día
volé en alas de un amor,
y en las puertas de tu pueblo, que es Villena,
de luz llena,
rodeóme un resplandor.

El amor que en mi alma bulle me ha llevado,
y he gustado
la ambrosía junto á tí,
y en mi pecho ¡Madre pura! enternecido
te he sentido,
pero verte, no te ví.

Me cegó la. Luz radiante despedida,
Norte y Vida
que admirar no pude yo,
pues mis ojos para ver de tu belleza
la grandeza,
son profanos, no la vió.

Y perdona si al cantarte no he sabido,
aturdido,
ciego y mudo, yo rezar,
desde lejos y escondido al saludarte,
yo mandarte
quiero amores á tu altar...

Que la Luz de tus Virtudes en mi pecho
forme lecho
de hierático nidal,
y que sean mis congojas arrulladas
y endulzadas,
por la miel de tu panal".

Aquell any també publicà De mon jardí, un recull de versos editat per l'Agrupació Pro Poesia Valenciana dins de dins de l'edició de Poetes Valencians Contemporanis. Una de les obres incorporades en aquest llibret fou Ma cullita, que diu:

"En lo meu jardí ne creixen
platetes de mols colors
unes pronte desapareixen,
sòlen ser les que fan flórs.

Un jorn s'aixequen bledanes,
un altre humilien la tests
i resten despulles vanes
demprés de reiner ufanes,
com els llamps en la tempesta.

Deixen tan sols el recort,
recort dolçós, embaurnat,
que tal volta resta mort
tan promte com s'allunyat.

Pero hi han carts molt punyents
que no moren tan sovint,
puix si's claven van ferint
aumentant els patiments.

Eixos donen més amor
perque porten el dolor
que les espines hi donen,
com roses que la flairor
de dures punyes coronen.

I resten tota la vida
en el cor que han visitat
perque cuan l'han coronat
han overt una ferida.

Tot xó es cria en mon jardí,
en ell yo flaire'l dolor
que em porta lo dolç amor
que ya fa temps somnii" (sic).

Del mateix temps, temàtica i estil és Floriu ensemps, reproduït a les pàgines de la revista Oro de Ley: boletín semanal de las congregaciones de la Purificación y de la Inmaculada a primeries de 1916.

"Oh benvolguts arbrets de mon jardí
regats ab l'aigua santa de mon plor,
sou la llantia esplendenta, qu'l camí
senyala, fent drecera, a lo meu cor;
floriu ensemps bledáns i dins de mí
teixiu una corona ab vostra flor;
perque ya que veniiu del Cel, de Deu,
ab célic baum mon cor vullc, que'envolteu.

Sempre en flor yo te vullc roser joliu
de l'Amor que no mor i es Infinit;
ma pensa acaronantse a tú, reviu
a jorn de claritat, de fosca nit;
dónam santes tendresses pera'l niu
que vullc ne fer pera guardar ton fruit.
Adeu, arbrets bledáns del jardí meu,
que'l Cel us done sava ensemps. ¡Adeu!" (sic).

També aleshores va fer algun treball periodístic per a aquesta mateixa publicació, amb motiu de la seua visita al sanatori de Fontilles. Així mateix, col·laborà amb el periòdic carlí de Castelló El Maestrazgo: Semanario Católico-Monárquico.

"Era cuando Naturaleza muestra sus encantos, cuando se viste de sus mejores galas.

La Academia de Medicina acarició la idea de ir a Fontilles; poco tiempo después llevóse a efecto.

Y fuimos a Fontilles a ver la lepra en sus aspectos; pero vimos más: las auras de la Caridad anidaron en nuestros corazones y encumbraron nuestro espíritu a regiones de claridad, y nuestro deseo fué sublimado por un dulce sentimiento: sentimos amor y vimos a Dios.

La impresión que me produjo el contemplar aquel santo recinto, no la cuenta la pluma; las hondas emociones sólo puede con mucha elocuencia sentirlas el corazón.

¡Caridad! Aún siento tus aromas, aún siento tus célicos perfumes que, unidos a los que emanan la pinada y tomillares de aquel Paraíso, veláis el hedor y podredumbre de la lepra...

Cuerpos mutilados, hediondos, carcomidos por el mal son los de aquellos hermanos nuestros que caminan con santa resignación al sepulcro... Vil materia que encierra preciado joyel, polvo y barro que guarda espíritus que con raudo vuelo subirán al cielo...

¡Santa resignación, fortaleza de Job, que cual bálsamo divino unges aquellas almas que bendicen sus pesares y olvidan sus duelos para alabar a Dios, tú hiciste estremecer todo mi ser!

Hierático nidal de Amor, de Caridad, de Fe, cuyos destellos envuelven la desgracia y la endulzan, sois luz que inunda aquel valle, sois miel para la amargura del mal, sois fuego que ahuyenta la frialdad de la muerte...

Yo he sorprendido a los pobres leprosos entonando un himno al Altísimo, tributando efluvios de amor que subían al cielo como el incienso sube, y he sentido emoción tan honda que empañaron mis ojos las lágrimas.

Un hijo de San Ignacio prodigaba, como amoroso padre, instrucciones a sus leprosos, y ellos le miraban con cariño y veneración. Es la Caridad, es el Amor, es Dios que se nos muestra más cerca en la desgracia, para que le veamos sin sombras.

Fontilles no puede pintarse: su grandeza no la ven los ojos, sólo el corazón puede sentirla; hay que respirar su atmósfera, hay que acercarse a los enfermos, conversar con ellos, contemplar sus llagas, admirar su resignación.

El valle es todo Amor, todo envuelto en perfumes de santidad...

¡Tosco sayal de jesuíta, santa mujer que por Dios despreciaste el mundo y convives con los desgraciados de Fontilles, esposas de Jesús que tribuitáis consuelo y sembráis de flores el sendero de la muerte a esos pobrecitos, viviréis conmigo. La emoción que sentí al veros, fundió en ternuras mi pecho!

¡Caridad, resignación, amor: con qué elocuencia nos mostráis a Dios...!".

Isidor Peris, que és el primer per l'esquerra, al sanatori de Fontilles, cap al 1915.

En març d'eixe mateix 1916 va llegir alguns dels seus versos davant del pare Lluís Fullana, que acabava de publicar la Gramàtica elemental de la llengua valenciana a fi d'establir una ortografia que harmonitzara les normes de l'Institut d'Estudis Catalans i les particularitats del valencià. En abril, protagoniztà un recital de poesia al Centre Valencianista del Pilar. I així es va convertir en un personatge habitual dels cercles regionalistes i tradicionalistes de la ciutat, en l'època dels últims renaixentistes valencians.

Membres de l'Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil durant les Falles de l'any 1917. L'autor de la fotografia és Francisco Roglá i és accessible a la Biblioteca Valenciana Digital.

Aquesta fama adquirida a València el portà a guanyar diversos premis durant els anys finals de la Restauració borbònica en els Jocs Florals de Lo Rat Penat. Així és que fou distingit en els de 1917 amb l'accèsit segon de la viola d'or, i en els de 1919 amb l'accèsit segon de la flor natural per Lo poema del camp i amb l'englantina d'or pel poema Mare Pàtria.

"Com encenser sempre en foc
que boira suau enlaira,
com pomell de flors etern
que dolsos perfums vessara...,
com sol ensemps esplendent
que lo meu camí senyala,
i font de sentimen sant
que d'amor senc que m'ubriaca,
tinc un nom adintre'l pit:
és el sant nom de ma Patria.

Valencia, ¡mare volguda!,
ton cel no's el que me guarda...
Lluny de tú estic, i mon seny
constantment fa la volada
junt a tú, vullc en mos brasos
cova una dolsa esperansa
acaronarte molt fort,
sentir la mel de ta parla,
que's la parla de mon cor,
que, entonant una plegaria,
fa ressó, on te guarde, Mare,
gravada, dintre de l'ánima...

No's ton cel, l'ample mantell,
mantell de serenor blava,
a qui en nits brunes enjoien
les estreles ab sa plata,
i sonrisenta la lluna
ses blanques clenjes escampa,
semblant, enlairantse al cel,
que s'enlaira l'Hostia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat recort
de ma Valencia adorada;
senc de mon cor els gatits
i senc la sang que m'inflama,
sang que he rebut de tos besos,
que acariciaren ma infancia;
sang de fill, plena de foc,
que ix del pit de la Sultana,
i mentre brases enceses
d'amor, hi hasquen en mon ánima,
per a tú serán les notes,
pobres notes de mon arpa.

Eres tú lo sentiment
més célic que al cor encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i es ton recort per a mi
brussenta, perena ascla,
que caliu dona a ma pensa
i a mes venes, sang de rassa...,
i eixe foc de ton amor
es el ángel de ma guarda.

Ton recort es el arpegi,
per a mi, d'una plegaria
que, armonisant mos oits,
fa que s'esvare una llágrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d'una esperansa...
Volar a tos brasos, mare,
beure la mel de ma parla.
Tes campinyes, ¡oh, catifes
totes fetes d'esmeralda
que bermellosos clavells
enjoien! La flor més blanca
que de la puresa es sóimbol
i que l'atmósfera embauma...,
aquelles roses que's baden
per a donarte fragancia,
aquell mar blau, que a lo lluny,
ab lo blau del cel s'abrasa... ,
tot viu adintre mon pit,
res d'aixó a mon esprit manca.
I aquella llum, santa llum
que a ma terra tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llantia,
está ferint lo cor meu
perqu'en ell está engarsada...

Son recorts qu'amor ne diuen,
son ansies d'idea santa,
puix sants ne son els sospirs
que simbolisen la Patria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran rassa
que forta en el Palleter,
contra'l vil extrany s'alsara!...
Ausias March, tendres concoixes
per Na Teresa adorada!,
tú feres ab ta tendror
més melitosa la parla.
L'Amor, la Patria, la Fe,
tan angélica triada,
estant coronant la testa
de Valencia la Sultana.
Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix el esprit, desde'l cel,
sobre Valencia devalla.
I mentres l'esprit d'ahir
siga del poble l'entranya,
tes roses se badarán
donante sa dolsa flaira;
els clavells de tos Jardins
amor dirán ab sa grana,
i el néctar de l'asahar
que pursesa en l'horta canta,
seguirá embaumant l'ambient...,
i tos fills, en terra estranya,
inyors sentirán tendrosos,
guardante dintre de l'ánima.
I derrentintse en congoixes
d'amor, que'l cor ubriaca,
voldrán fer volada a tú,
cridant tendres: ¡Mare Patria!" (sic).


Anunci de la clínica del doctor Isidoro Peris Gómez a València publicat a l'Anuario-Guía de la provincia de Castellón de l'any 1922. Mentre el prestigi de Peris creixia en determinats cercles literaris de la capital del Túria, el metge poeta no deixava de banda la seua professió.

L'any següent aconseguí l'accèsit primer a la flor natural, i ja sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera, el 1925, es va fer amb el premi que atorgava el capità general de València en aquest certamen. En aquesta darrera ocasió, l'obra que li distingiren fou Entrada de Jaume I en Valencia, vencedor dels moros.

I
"Desde el Puig, lo Rey En Jaume
festejava a la Sultana
que en amoroses congoixes
per ser del Rey sospirava.

I acavallats en les brises
els gemecs van i la parla
en que al Rey, Valencia hermosa
d'amor ferida es declara.

I així s'expresa el missatge
fet ab tendror per el aura
que séquit d'olor de roses
ha volgut acompanyarla:

<<Gran Rey, perles tremoloses
ne está vessant ta Sultana,
que está esperant-te anguniosa
puix l'amor teu la traspassa.

No son prou les roses blanques
que se banden a sa planta,
ni'ls clavells que bermellosos
diuen sanc, aroma i gracia>>.

Mentrestan la Mija Lluna
corona a son front li faça,
sospirs flairará Valencia
trista, poruga i cap-baixa.

Puix vol que son front corone
i bese una boca casta...
La Creu que ab braços extesos
li faça amorosa guardia.

I aixís el gran Rey En Jaume
li va plaure contestarla:
<<Jure lliurarte dels moros
ab la força que no'm manca
de la Madona la Verge
Santa María; la clara
llum, que mon cor allumena,
mel divinal que me banya.

Serás meua, no sospires,
que lluitaré fins que caiga
i fidel seré en tant tinga
a mon cos juntada l'ánima.

Per la llum de la Creu meua
será la lluna eclipsada,
i tes claus serán l'ofrena
que faré a la Verge Santa>>.

II
La sanc del Rey era roja,
sanc brussenta, sanc de raça,
d'aquella raça que porta
la Creu al punt de l'espassa.

I lluita, lluita afanyós,
puix lo Sol de l'esperança
sempre esplendent, enjamay
al Conqueridor li manca.

San Jordi, ab son cavall blanc,
son ansia bélica enlaira,
i més rojenca la sanc
de ses venes torna encara.

Lluita i s'apropa a Valencia,
alça la tenda en Ruçafa,
i Abul Hamalec ve a dirli
que se rendix la Sultana.

Que la Ciutat guarda el flaire
de ses flors per a lloança
de l'insignia dels cristiáns,
i la entrega ab lo Rey pacta.

III
I era un jorn, disapte n'era,
lo nou d'Octobre, jornada
plena d'esplendors i gloria
per a la causa cristiana.

En mil doscents trenta huit,
trist Aben-Zeyán deixava
del Guadalaviar l'hermosa
Valencia, on amors somniara...

I s'obri la flor que closa
guardant son perfum estava
per a incensar a la Creu
que ve a ser Reina trionfanta.

Lo Rey En Jaume doblega
los genolls, i plorant banya
la terra, fent del Senyor
Deu de lo creat, lloança.

I el Rey jove, el Rey que trenta 
anyades de fer acava,
ciny en son front, ab Valencia,
nova corona, la cuarta.

···
Curada té la ferida
que Amor li feu, la Sultana;
se tornen mel ses congoixes,
se vist sa nit de llum blanca.

Llum esplendenta, divina,
llum de la Fe que a Deu canta
himnes d'eterna pureça
que del blau del Cel devalla.

I ya amors célics l'enjoyen,
ya besos de boca casta
son front de neu acaricien
guspires de santa flama.

I en lo cor del Rey en Jaume
bull la sanc de nostra raça,
i naixent, creixen apresa
les glories de nostra Patria...

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
I alcen cántics al Altíssim
tots los vasalls en lloança,
les flors amoroses vessen
lo néctar de sa fragancia.

I en lo cel blau, les estreles
festejen ab llums de plata
el trionf sagrat de la Creu
que a Valencia li fa guardia.

I la lluna, tota plena,
ses clenjes d'argent escampa....

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
La Sultana somrisenta
sent de goig plenada l'ánima,
i fort, molt fort, acarona
al Conqueridor que aimava" (sic).

Pel que fa a les composicions religioses de Peris, en destaquen dues, que són gogístiques. D'una banda, els Gotjos al Santissim Salvador cual imache's venera en sa ermita, terme de la vila d'Onda. De l'altra, els Gotjos a Sent Vicent Ferrer. Les dues van veure la llum l'any 1917 i cap d'elles és cantada en l'actualitat pels veïns de la localitat on va nàixer Peris. A Onda els goigs al Salvador i a sant Vicent Ferrer són interpretats en castellà. La primera d'aquestes obres fa:

"Amantíssim Salvador,
Aroma d'Amor sagrat.
Dona pau a nòstre còr
Apartantlo del pecat.

Com Choya la més presiosa,
Onda guarda'l Salvador,
Trovant el conórt machor
En Sa Imache milagrosa;
Y pucha'l mont amorosa
A implorarli la pietat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Com blanquíssima coloma,
Ufana de sa blancor,
La Ermita de nòstre amor
Descansa damunt la lloma,
Enviant a Onda l'aroma
De sa eterna puretat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Els fills d'Onda fervoroso
Ab els ulls bañats en plòrs,
Venen a ofrenarte'ls córs
Que, com de fill, son tendrosos,
Y Te conten amorosos
Nòstra greu calamitat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

¡Pare nòstre! el pòble plòra
Cuan el flachella el perill,
Ab la devosió d'un fill
Que el be de son pare añòra.
Y Vos baixeu en eix hòra
Sanantlo de la maltat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Qui patix en esta tèrra
Tròva buscantvos conòrt
Perque sou Vos segur pòrt
De tot aquell que'l pas èrra.
El soldat que va a la guèrra
No's tròva desamparat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Cuan més gran es nòstra pena
Vostra protecsió es machor,
Puix tan gran es vostre amor
Que nòstres ànimes plena.
Es igual com l'asusena,
Puix may està anuvolat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Cuan la tèrra està sedenta
Faltantli l'aigua que es vida,
¡Salveumos! el pòble crida
Ab la Fé que sent ardenta.
Y Tú dones la ferventa
Savia que rega el sembrat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

El pòble tot Vos proclama
Com a Pòrt de salvasió,
Ofrenantvos la orasió
Fervorosa d'aquell que ama.
Sempre la divina flama
De vòstre amor, l'ha inspirat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Ningún fill d'Onda s'oblida
De ta protecsió amorosa,
Y en la sòrt més angustiosa,
¡Salvador meu! tendre crida.
Y Vos saneu la ferida
Del còr que Vos ha cridat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Que la plucha poderesa
De ta protecsió divina,
Siga santa medesina
Que al Cèl pòrte a Onda amorosa
Y la llum esplendorosa
De t'Amor, nòstra ansietat.
Dona pau a nòstre cor
Apartantlo del pecat.

Amantíssim Salvador,
Aroma d'Amor sagrat.
Dona pau a nòstre còr
Apartantlo del pecat" (sic).


Isidoro Peris l'any 1918, en acabar la llicenciatura de Medicina

Crida l'atenció l'ortografia completament castellanitzada, que ací hem respectat, de la versió original de 1917. De fet, el full de la primera edició, fet per la impremta La Aurora d'Onda, porta una nota a peu de pàgina que manifesta que "por facilitar la lectura, se prescinde de las normas ortográficas valencianas". En el cas dels goigs dedicats a sant Vicent Ferrer, tot i que Peris tampoc va emprar les normes aprovades l'any 1913, el desgavell és molt menor ja que va usar l'ortografia anterior a Pompeu Fabra, de la mateixa manera que en la resta de composicions que hem reproduït.

"Ab la gracia subirana
De ta parla tota mèl;
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Com flór que son cálcer bada
I son perfum llança'l vent,
Pare Vicent, va naixent,
Com naix la llum en l'aubada,
Ta santitat, que es desvel
De la majestad pagana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Gloria d'esta terra n'eres,
Puix ta dolçosa paraula
Graba dels còrs en la taula
L'ardenta fe en que cregueres,
Fores colom sense fèl
Donant de Deu l'aigua sana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Consagrares ta elocuencia
A ensenyar la llum de Deu
I l'antorcha de la creu
Llumená sempre ab fulgencia,
Com brillantísim estèl
Que mòstra sa llum ufana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Igual que açutcena blanca
Fon, Vicent, l'ànima teua,
I encara ton perfum creua
Valencia, a qui may li manca,
Puix ta santitat arrèl
Prengué ne son puig y en sa plana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

De Valencia no hi hà un fill
que no guarde ton amor:
I no tinga a ton candor
Com del cèl, fidèl espill,
Del ducte esfá lo vèl
Ta paraula subirana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Ab la dolçor de ta llengua
Temor a Deu ensenyares,
I mils d'ánimes tornares
Al ramat, que may ne mengua.
Puix sempre lo blanc estèl
Extén sa llum sobrehumana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Donéu oració al Senyor,
Ensenyares a tots fills,
I foren romputs els grills
De la impietat; i el amor
Reiná en élls sense recèl,
Cridant ab sa veu bledana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Eres lo sol esplendent
Que calíu doná a Valencia,
Que te demana clemencia
Ab fóc de s'amor ardent,
Lo pòble teu es fidèl
I ta protecció demana.
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana.

Ab la gracia subirana
De ta parla tota mèl;
Prega, Pare, desde'l cèl,
Per la terra valenciana" (sic).

La carrera literària de Peris no va continuar per molt de temps més. Aquella efervescència potser fou aniquilada per la mort prematura de la seua primera esposa, Elena Marco Pérez, que va faltar a València el 21 de maig de 1928.

Esquela d'Elena Marco Pérez al diari La Correspondencia de Valencia del 21 de maig de 1928

Després es va tornar a casar, aquesta vegada amb Pilar Piñón White i el matrimoni fixà la seua residència al número onze del carrer de Cervantes d'Onda, poble natal del metge poeta. No tingué fills ni amb l'una ni amb l'altra. Tradicionalista i catòlic, la instauració de la dictadura franquista no li va haver de suposar massa problemes tot i el seu passat d'escriptor en valencià. A la vila d'Onda es va quedar i a la vila d'Onda va morir víctima d'una embòlia cerebral el 9 de setembre de 1964. La corporació municipal ondera, en la sessió plenària del 17 de març de 1969, acordà dedicar-li un carrer, que al remat en fou un de situat entre les aleshores avingudes de José Antonio, ara del País Valencià, i de la División Azul, ara de Catalunya.

REFERÈNCIES

ÀLVARO I FÈLIX, Francesc (2017). Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d'Onda. Onda.

BELLIDO, Manuel (1922). Anuario-Guía de la provincia de Castellón. València: Diario de Valencia.

BEUTER, Pere Antoni (1538). Primera part de la historia de València que tracta deles Antiquitats de Spanya y fundacio de València, ab tot lo discurs fins al temps que lo inclit rey don Jaume primer la conquista. València.

BEUTER, Pere Antoni (1551). Segunda parte de la crónica general de España. València: Joan Mey.

FUSTER, Joan (1962). Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62.

JORBA, Dionís Jeroni (1585). Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. Barcelona: Hubertum Gotard.

NAVARRO, José (1917). Apuntes bibliográficos de la prensa carlista. València: Sanchis, Torres y Sanchis.

PERIS, Isidor (1915). De mon jardí. Poetes Valencians Contemporanis. València: Agrupació Pro Poesia Valenciana.

PERIS, Isidor (1917). Gotjos al Santissim Salvador cual imache's venera en sa ermita, terme de la vila d'Onda. Onda: La Aurora.

PERIS, Isidoro (1918). Quimioterapia de la tuberculosis quirúrgica. Tesi doctoral llegida a la Universidad Complutense de Madrid.

PERIS, Isidoro (1922). Topografía médica de Onda, Castellón.

ROS, Carles (1764). Diccionario Valenciano-Castellano. València: Benito Monfort.

SIMBOR, Vicent (1988). La Renaixença al País Valencià. Caplletra: revista internacional de filologia, 4, p. 9-41.

VICIANA, Rafael Martí de (1564). Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno. València.

VICIANA, Rafael Martí de (1574). Libro de Alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. València.

VINYOLES, Narcís (1510). Suplemento de todas las crónicas del mundo. València: Jorge Costilla.

--

PUBLICACIONS PERIÒDIQUES

Arte y Letras: Revista de Castellón

Diario de Valencia

La Correspondencia de Valencia

Las Provincias

Oro de Ley: boletín semanal de las congregaciones de la Purificación y de la Inmaculada

Revista de Gandía

Revista de Villena

Comentaris