Passa al contingut principal

Cercar en aquest blog

Camins en la natura

Senderisme, llengua i cultura || Pel País Valencià i Catalunya

Excursions per comarques
El vocabulari de la natura
Articles

Tweets by caminsnatura

El vocabulari de la natura

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

A

ARRIMANÇA

ARTIGA

ATZEMBLA

AVERIA

B

BARTAL

BASTONAGA

BECA

BILORDA

BINAR

BÒFIA

BOLDRÓ

BORRÀS

BRAGA

BROM

BUSTAL

C

D

E

F

G

GISCA

GLERA

GRELLA

GÚBIA

J

L

M

O

P

PEAL

PICAIO

PÒPIA

Q

R

RELLASCA

REREVERA

ROTA

ROTXA

S

T

U

V

X

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Amb la tecnologia de Blogger

Xarxes socials

Twitter
Facebook
Instagram

Llocs d'interès

Publicacions més visitades

Chinquer, una pueblación desambientá'n la Serra Espadán.

Ista semanica atualizamos el blog con’una dentrá’n lengua churra sobre Chinquer, una pueblación desambientá del termino de l’Alcudia de Veyo. Gracias a @lenguachurra por l’aindongá lengüistica del testo. 1. INTRODUCIÓN Chinquer es una pueblación valenciana antiga enclavá’n la Serra Espadán, a unos cuatro quilometros de l’Alcudia de Veyo. La nacencia suya es agarena y’en l’antigor jué un lugar moriego chicuto esfendío puel castillo suyo, afincau a un quilometro escaso del lugar. Iste, del cualo hoy namás quedan unas murallas, s’emplegó pa l’aisfensa y birgilancia de Chinquer. Castillo El toponimo Chinquer senifica “cabana” u “granera”. En valenciano es Xinquer y’en castellano, Jinquer. N’aragonés tamién es Chinquer. La nacencia d’ista pueblación solenca s’esplicotía por las juentes c’hay al costadico y qu’hicieron atrair a la chente. Chinquer 2. ESTRUTURA URBANA Malamente puemos describir las calles de Chinquer por la gran saramantá de vechetación c’h

Continueu llegint

El vocabulari de la natura: rata penada

Aquesta setmana ampliem el nostre vocabulari de la natura amb un bon nombre de paraules, les quals es refereixen a un únic ordre de mamífers: les rates penades o muricecs. Font: https://www.flickr.com/photos/69577456@N04/8405067837/ D'entrada, ens sorprén la riquesa terminològica que posseeix el conjunt de la llengua catalana per a referir-se a aquest animal. Tant en valencià com en català hi han un munt de sinònims, la majoria dels quals s'escapen a la normativa lingüística vigent. De segur que el llistat que vos presentem tot seguit no està complet. Comencem! ALMORSÍGOL Aquesta paraula la trobem a Ontinyent però no és recollida ni tan sols al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). La topetem com a variant dialectal al diccionari no normatiu de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). ASBULIAC Aquesta paraula està recollida al Vocabulari del Pla d'Urgell de Josep Reñé, però no apareix a cap altre diccionari/vocabulari convencional. A Interne

Continueu llegint

Calaix d'interior: Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà

Aquesta setmana publiquem una nova edició del nostre Calaix d'interior en la qual són protagonistes els moriscos valencians, sarraïns que, després de la conquesta de Jaume I, es quedaren a viure al Regne cristià de València. Distribució de la població al Regne de València el 1609. En negre, els llocs on només hi vivien moriscos Font: http://1.bp.blogspot.com/-HZatDIwsVvc/VhAbGd0KxgI/AAAAAAABUbk/-ek_TnPCpno/s1600/moriscos_mapa.JPG . Per a Joan Fuster, aquesta gent eren els autòctons del país ja que, com diuen Herrero i Pons (1973), tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no fou suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i visigoda. Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica com

Continueu llegint

La qüestió dels moriscos valencians a través de documents cristians contemporanis de la seua expulsió (1588-1618)

La decisió d'expulsar els moriscos del Regne de València i de la resta de països sotmesos al ceptre del monarca hispànic entre 1609 i 1613 no fou presa de manera improvisada, ans al contrari. És conegut que va ser fruit d'un llarg procés d'unificació religiosa que ja es féu palès a les acaballes del segle XV, amb la conquesta cristiana de l'últim reducte islàmic peninsular, el Regne de Granada, i la successiva deportació dels jueus de Sepharad, tot l'any 1492. A açò van seguir les Germanies a la dècada dels anys '20 del segle XVI, durant les quals es va fer batejar forçadament a nombrosos sarraïns valencians, i els intents d'evangelització d'aquesta comunitat, per no parlar-ne de la revolta morisca de la serra d'Espadà (1526) o la rebel·lió de les Alpujarres de Granada (1568-1571). Panoràmica de la platja de Biniesma, al Grau de Moncofa, a la Plana Baixa. Aquest és un dels punts des d'on els moriscos valencians van eixir cap a l'Àfr

Continueu llegint

Per territori carlí: Ardèvol - Santuari de Pinós - Dolmen del collet de Su - Tristany - Dolmen de la Pera - Ardèvol

Aquesta setmana ens estrenem pels camins de la comarca del Solsonès. Us proposem una excursió circular des d'Ardèvol fins al santuari de la Mare de Déu de Pinós. En ella, a més a més, passem per nombrosos masos i caserius, així com també visitem dos dòlmens, el del collet de Su, o de Casacremada, i el de la Pera. Paisatge des del camí del santuari de Pinós, o de Torà a Pinós, per la carena de la serra de Pinós La ruta comença al peu de la torre d'Ardèvol , una construcció militar rectangular que fou bastida a l'edat mitjana i que és la resta més visible del castell de la localitat, documentat des del segle XI. Aquesta torre fou revestida per una altra de circular, que es va esfondrar l'any 1932. Torre d'Ardèvol Fotografia antiga de la torre d'Ardèvol, anterior a 1932, amb el revestiment circular esfondrat en aquella data. Font: Generalitat de Catalunya Des del peu de la torre, eixim cap al sud en direcció al cementeri. En e

Continueu llegint

El vocabulari de la natura: LLOSSAR

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre particular vocabulari de la natura. Es tracta del verb ‘llossar’ que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) vol dir “renovar el tall (d’un instrument d’acer)”. De manera pareguda, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) remet a la forma ‘llussiar’, més comuna al bloc occidental de la llengua junt a ‘llussar’, a l’hora de definir aquest terme: “renovar o arreglar el tall gastat (d'un instrument d'acer) per a deixar-lo a punt”. Com explica el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), quan algú llossa una ferramenta desgastada, la passa pel foc i, després, aplana a colps de martell el tall per tal de renovar-la i agusar-la novament. Amb tot, l’origen etimològic d’aquest verb no està massa clar (DCVB). Tot i això, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) defensa que deriva d’una base cèltica * leuci(d)are o * laucidare

Continueu llegint

El vocabulari de la natura: FARNACA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la sèrie El vocabulari de la natura . El protagonista de la publicació de hui, doncs, és el terme 'farnaca' que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), vol dir "llebre jove". En la mateixa línea, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) diu d'aquest mot que és sinònim de "llebre petita, molt jove". Exemple de farnaca Fotògraf: Mario Bregaña Derivat del llatí lĕpŏre , que ha originat 'llebre' a la nostra llengua, existeixen també les paraules 'llebretó', 'llebrató' o 'llebratí', totes elles sinònimes de 'farnaca'. En canvi, el terme que ara ens ocupa prové de l'àrab ẖarnaqa , amb el mateix significat (DCVB). Pel que fa a l'àrea de coneixement d'aquest mot, el DCVB assenyala les comarques del S

Continueu llegint

El vocabulari de la natura: LLIGALLO

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura en la qual la protagonista és la paraula 'lligallo' que, d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), vol dir "comunitat ramadera de municipis d'una comarca encarregada d'arreplegar, custodiar i entregar als propietaris els caps de bestiar sense amo, perdut o desbarriat". Així mateix, també la caracteritza com a sinònima de "assegador". Pràcticament de la mateixa manera, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) diu dels lligallos que són "comunitats ramaderes de municipis d’una comarca, amb la funció de recollir, custodiar i lliurar als propietaris els caps de bestiar sense amo, perduts o esgarriats" i, a banda, apunta que vol dir el mateix que el mot "carrerada". Tanmateix, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) únicament as

Continueu llegint

El vocabulari de la natura: UFANA

Aquesta setmana us presentem una nova entrega del nostre particular vocabulari de la natura on la protagonista és la paraula 'ufana'. Ara bé, el significat que a nosaltres ens ocupa escapa del més comú que té aquest mot, en el sentit de "ostentació artificiosa o per vanitat" en paraules del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). De fet, ni aquesta obra normativa ni tampoc el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) fan esment d'aquest. Per això, la definició l'agafem del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que indica que una ufana és una "fonteta natural que brolla de la terra en temps de molta pluja". Al fil d'açò, al terme mallorquí de Campanet, tenen les fonts Ufanes, que ixen només quan precipitacions abundats cauen sobre la zona i carreguen l'aqüífer que les alimenta. I és que la paraula 'ufana', amb el significat de 'font&

Continueu llegint

El Nadal en valencià

Si al cap de l'any hi ha una data assenyalada que la nostra cultura identifica amb l'alegria, la germanor i la pau, aquesta és el Nadal. Un temps per a reunir-se amb la família, retrobar a amics i coneguts, i, sovint també, participar en llargs debats de sobretaula. Ja ho diu la dita que per Nadal, cada ovella al seu corral. En aquest marc inconfusible de bonhomia que embolcalla a tothom és tradicional també que, els més inclinats a fer servir la veu, s'animen a esprémer les cordes vocals i delecten als presents amb algunes cançons de Nadal. En efecte, les nadales, com el seu nom indica, formen part de l'imaginari d'aquestes festes que ara celebrem. Bé a la vora del Naixement, bé a taula, bé al carrer, i amb independència de ser o no creient, gran o menut, alguna vegada tots les hem entonades. I de fet, aquesta tradició nostra de cantar-li al Nadal, i en general a l'hivern, es remunta segles enrere. Joan Amades assenyala que les primeres nadales documentade

Continueu llegint